13.10.16

PEL CEL DE MONTJUÏC...



Recuperant poemes:




Pel cel de Montjuïc...


Pel cel de Montjuïc, Peter Pan navegava
cap als confins remots del país de Mai Més.
Entre núvols de plata, jo sovint m’encantava
cercant aquella nau, sota la volta blava,
quan el sol, al ponent, encara estava encès.

Recordo un vell tebeo, una flor, una rondalla,
un llaç de verd setí, uns cromos de colors,
un pessebre guarnit, amb caminets de palla,
reis de cartró gentils als pals de la baralla,
i sobretot olors, tantes velles olors.

Olor de nens jugant pels carrers del veïnat,
de pilotes de drap, de lleixiu i blauet,
d’un conte de cartró, d’algun diari estripat,
olor de carbonet, de fum, de llibertat,
de colònies barates, de petroli, de llet.

Olor del temps d’estiu, amb tramvies oberts
guarnits amb banderoles de color blanc i blau,
olor de mar, de llum, de tots els tons del verd,
de sorres, de suor, d’un temps del tot incert,
de basses enllotades on festeja el gripau.

Olor de llibres nous, de castanyes, de mel,
de plàtans, de cafè, de coca de llardons,
de pernil, de carrer, de fred, de llum, d’estel,
d’aigua fresca, de vi, de cervesa, de gel,
de gos perdut, de llet, de col i de nadons.

Olor de les bombetes de llum pobra i modesta,
de diumenges encesos, d’humitat, de tristor,
de cardots, de garrofes, lligabosc i ginesta,
de dinars excessius, de rostits i de festa,
de galliners petits, amagats al balcó.

La nau de Peter Pan vaig veure una vegada,
s’allunyava a les illes on el temps és silent,
l’ encalçava un pirata amb una mà esguerrada,
s’enduia les sirenes, i la meva mirada
i mil olors perdudes, escampades pel vent.


Júlia Costa, Les fràgils paraules (2014)



2 comentaris:

Josep Aguilera Torres ha dit...

No és pas el mateix un ocell que un infant.Si acluques els ulls, no veuràs pas l'ocell,però sí que,amb els ulls clucs,arribaràs a veure i a viure tota la profunditat d'aquesta vida.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

gràcies pel comentari, Josep