17.10.16

1986

 Resultat d'imatges de Maragall saltando


Ja fa trenta anys, quan jo era mestra,
                                               a escola
van arribar els infants, entusiasmats.
Barcelona ha guanyat, deien rient,
com si aquell fet tingués un mèrit gran
i ells en formessin part. 

                                 Quan ets petit
creus que el que passa ha de passar,
                                             que tot
respon a mèrits justos, previsibles.

Onze o dotze anys dels d’aleshores, 
                                              l’EGB,
estossinada al capdavall, com tot.

Tot és passat avui,
                                              Ben aviat
es van anar a apuntar per fer de voluntaris
amb una joia que tan sols és plena
en aquests anys estranys i esperançats,
quan deixes de ser infant, sense adonar-te’n.

Jo, ho he de dir, no compartia gaire
aquella eufòria, i és que començava
a fregar madureses inquietants
d’aquestes que et demostren que tot passa
i que tot es transforma de vegades
en contra teu.

                    Vaig perdre molts paisatges
En aquells anys que avui són un record
amable,  i he d’admetre, fins i tot
que hi va haver coses bones, reeixides:

El mar a prop, 
                       neteges arrauxades,
edificis fatxendes, lluminosos,
i l’arribada de ramats turístics
que han augmentat de forma progressiva.

Al capdavall, tothom perd els paisatges
                                al llarg dels anys
i encara és potser aquesta
la més pietosa de totes les pèrdues.

De l’abans d’aquell dia
            ja me’n recordo poc, 
                                     vull evocar
tants indrets entranyables i esborrats
                                i ja no en sóc capaç,
i ni tan sols no reconec carrers
en les fotografies d’aquell temps.

I, això és encara molt més trist i greu,
sóc incapaç de recordar persones
que m’envoltaven i que també reien
en contemplar l’alcalde, com saltava,
immergit en onades de cridòria
i aplaudiments i visques infantils.

Un polític que salta, balla i riu
té molts més vots guanyats que un de sorrut.

Tot es torna tendresa en la distància.
Aquell alcalde diuen que ha perdut
la memòria, com passa a molta gent
car els anys, com els corcs, sempre fan fira.

I aquells infants a punt de fer-se grans
avui els recupero per les xarxes
socials, 
                   un gran invent dels nostres temps.

Ara són pares, mares, professors,
metges, mecànics, venedors de somnis,
dependents de comerç,
                                   cuineres sàvies
enginyers i enginyeres assenyats,
aturats resignats, que busquen feina,
desencantats de com ha anat el món,
solitaris que cerquen en debades
l'amor somniat o l'aventura exòtica.


La sort amb ells ha estat tan atzarosa
                              com amb tothom.

Als fills adolescents els contaran
rondalles d’aleshores,
                                     amanides
amb algun bri de singular nostàlgia,
car no es pot defugir la melangia
quan la tardor comença a daurar els arbres.

Ah, ni us podeu imaginar com eren
aquells anys, l’alegria de la gent
quan van veure per la televisió
que a Barcelona, que al costat de casa
hi farien allò tan important,
                               diran, contents.

I potser, com fem tots,
pensaran que les coses empitjoren
i que no va existir cap joventut
tant feliç, inconscient i esperançada
com ho va ser la seva.

Tant de bo fossin sempre
els records tan amables, sense guerres
ni malvestats, amb festes i amb esports
i amb cançons i amb projectes sense riscos,
i platges noves, i cançons i balls.

I això, malgrat algunes servituds.
potser, siguem sincers, inevitables.


Júlia Costa, 'Dietari de tardor', poemes inèdits (2016)

2 comentaris:

Josep Aguilera Torres ha dit...

Aquell esdeveniment va ser una empenta per enlairar les nostres vides,per ajudar-nos a tirar amunt i oferir una bona carta de navegació del nostre païs.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Cert, Josep.