3.8.16

JULIOL

Juliol

Uns infants corren sobre bicicletes
pels carrerons del poble. Tot és llum.
Bufa un garbí pietós. Quan el sol minva
la gent passeja, encara a poc a poc.

Els homes grans, aplegats a la porta
del bar del carrer gran, veuen com passa
la vida, amunt i avall, encisadora,
com si portés estels d’eternitat
clavats als ulls, on dormen les mirades
i els desigs sense nom, desesperats.

Quina enyorança del passat proper!
Quina enyorança del futur desat
als misteris d’antigues joventuts!

I quina pau, quin estrany privilegi,
gaudir d’un temps sense sotracs ni lluites.
L’ombra dels soldats morts 
des de les pàgines
d’un llibre, a la petita biblioteca
del poble, m’ha portat velles banderes
perilloses i inútils, car no hi ha
bandera ni paraula que mereixi
una vida, per ben humil que sigui.

De forma imperceptible, ja les tardes
s’escurcen una mica, s’abalteixen
sota innocents boirines de vacances.

Júlia Costa, poemes inèdits


1 comentari:

Tot Barcelona ha dit...

Quina enyorança del passat proper!
Quina enyorança del futur desat
als misteris d’antigues joventuts!


Bellísimas frases, por ciertas y bien traídas.
Me ha agrado mucho el poema.
Salut