26.8.16

ESTIU





Recuperant poemes

Estiu

Al relleix del finestral
mirant la plaça abaltida
hi tinc un test sense flors
on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades
per a donar-me el bon dia
amb colors del temps que ve
i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,
I entre els núvols que matinen
hi dibuixen els falciots
els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit
desvetllen les hores tristes
i una veïna amatent
espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat
les eines esmorteïdes
entre somnis de palaus
i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,
més enllà de les botigues
els tractors enderiats
festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,
i entre la verdor infinita
reflecteixen els penjolls
el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu
i d’una gent que m’estima
i d’un present que se’n va
però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.
Un lloc, un moment, un dia,
que no tornarà mai mes
damunt la terra petita.


Julia Costa, L'ombra de les vinyes, publicat a l'Antologia de Poetes de l'Ebre, 2016

24.8.16

OMBRES D'ESTIU



Recuperant poemes que ja són antics...

Ombres d’estiu

Ombres d’estiu, els dies que s’escurcen
amaguen ja les boires de tardor
sota aquest so esqueixat de les ballades
d’una festa major que s’abalteix.

Fa temps que no vol ploure.

Tot ens cansa. 

Volem el fred i el fred no té pietat
quan torna als meus paisatges
i endormisca
aquesta vida, vanitosa avui.

Volem ser eterns, però no pas immutables.
Estèril vanitat, orgull inútil.


Júlia Costa, L'ombra de les vinyes, poemes inèdits (2010)


4.8.16

LA LLENGUA DEL POBLE


Recupero un antic poema que gairebé és un manifest lingüístic


LA LLENGUA DEL POBLE


(Reivindicació de la varietat dialectal poble-sequina)


Vaig escoltar moltes vegades 
que al barri no parlàvem com calia.
sinó un trist català de gent inculta
esquitxat de barbarismes,
de castellanismes,
i de paraules gairebé en patuès,
sorgides de l’ànima popular,
amb espurnes de caló,
amb   la  fonetica barcelonina,
de la Barcelona menyspreada,
la del sud,
la dels incults, humils i marginats.

Deien que era un parlar xava,
incorrecte,
lleig.

Avui sé que era una forma dialectal 
tan digna com qualsevol altra.

Avui, 
quan tornem a reivindicar els gitanos de Vallmitjana
que anaven bruts i apedaçats,
bevien, renegaven
i menjaven sovint musclos amb ceba
amagant de la bòfia el que mangaven.

Jo reivindico els ceniceros, els llaveros, 
els salerosos veïns del meu barri,
que parlaven el millor català de tots,
el meu,
amb fonètica empeltada d’andalús, de murciano, 
de gallec,
reivindico el sello, el busson, el xaval,
i sobretot, aquell mot singular,
original, extraordinari, noble,
el sacatapus que els dies de festa
ens ajudava a treure els taps de suro
d’aquelles ampolletes de xampany
tan dolç, tan ensucrat, 
el lloc del qual, com que ara som tan fins,
l’ha ocupat un beuratge
que es diu brut.

Torneu-me el català del Poble-sec!
Qui se l’ha endut? On rauen els veïns,
els amics dels meus avis i els murcianos?

La normativa té aquestes servituds,
perdre llençols a totes les bugades
i bastir una frontera inexistent
entre la correcció i el dogmatisme
i la paraula viva del carrer.

Perdonareu que m'hagi resistit
a fer servir cursiva o bé cometes
per marcar tot allò que s'ha perdut
o que no trobareu als diccionaris.



Julia Costa, poemes inèdits, 2012

3.8.16

JULIOL

Juliol

Uns infants corren sobre bicicletes
pels carrerons del poble. Tot és llum.
Bufa un garbí pietós. Quan el sol minva
la gent passeja, encara a poc a poc.

Els homes grans, aplegats a la porta
del bar del carrer gran, veuen com passa
la vida, amunt i avall, encisadora,
com si portés estels d’eternitat
clavats als ulls, on dormen les mirades
i els desigs sense nom, desesperats.

Quina enyorança del passat proper!
Quina enyorança del futur desat
als misteris d’antigues joventuts!

I quina pau, quin estrany privilegi,
gaudir d’un temps sense sotracs ni lluites.
L’ombra dels soldats morts 
des de les pàgines
d’un llibre, a la petita biblioteca
del poble, m’ha portat velles banderes
perilloses i inútils, car no hi ha
bandera ni paraula que mereixi
una vida, per ben humil que sigui.

De forma imperceptible, ja les tardes
s’escurcen una mica, s’abalteixen
sota innocents boirines de vacances.

Júlia Costa, poemes inèdits