30.5.16

TRES ESCOLES

TRES ESCOLES

L’escola de la infantesa

Els sostres eren alts i les monges, estranyes.
Però tot era estrany, i molt gran, aleshores.

L’uniforme era fosc i l’escola era trista.
Però tot era trist i era fosc, aleshores.

Una noia més gran va acompanyar-me a l’aula
dalt de tot d’una escala que feia olor de net.

Vaig conèixer aquell dia, per primera vegada,
l’angoixa sense límits de la gran solitud.

Hi havia moltes nenes, algunes m’espantaven,
però també vaig sentir-me part d’un món diferent.

El pati era de terra, amb arbres, flors i aigua
que rajava, tranquil·la, d’una petita font.

En un recer secret les monges hi tenien
un hort com els de poble, i un corral abaltit.

I a dins d’una capella, amb àngels a la vora,
ens somreia, entre núvols, una Mare de Déu.

Els records imprecisos, emboirats i dubtosos,
han conformat un àlbum d’estranyes sensacions.

Imatges i paraules, olors, neguits i somnis
d’aquells anys sense història, quan tot era present.



L’escola de la joventut


Passa la joventut només una vegada,
i aleshores passava, pels paisatges i els anys.
Jo creia en moltes coses estranyes o impossibles,
sorrals d’immenses platges, indrets desconeguts.

Pensava fins i tot que el món milloraria
gràcies al meu coratge i al meu esforç feixuc,
i en aquella aula antiga, petita, assolellada,
les finestres s’obrien vers llunyans horitzons.

No recordo ni rostres, ni cognoms, ni febleses.
Era jove, molt jove, i em sentia molt gran.
Els infants em semblaven molt petits, aleshores,
i els altres mestres, tristos, em semblaven molt vells.

Els anys tot ho abalteixen, ho matisen, ho trenquen,
acostem les mirades entre generacions,
aprenem que la vida té els seus límits precisos
i que hi ha moltes coses que no podrem fer mai.

El meu país canviava, entre clams d’entusiasme,
ens movíem al ritme de cançons innocents.
De tot plegat conservo una feble esperança
i una fotografia de colors esvaïts.



L’escola de la maduresa

En un barranc feréstec, en un terreny barat,
hi havien construït aquella escola plena
d’escales i replans, de terrats i goteres.

Eren temps sorollosos, de pancartes i lluites,
d’atapeïdes aules, tot estava per fer,
allà, sense adonar-me’n, vingué la maduresa,
entre papers de seda i llapis de colors.

Vaig passar-hi quinze anys, potser encara hi seria,
però els temps, implacables, van canviar molt i molt,
quedaven pocs infants en aquella barriada,
i van tancar l’escola, un estiu oblidat.

Recordo els darrers dies, la biblioteca buida,
i també una nostàlgica festa de comiat.
Vaig endur-me uns quants llibres, fotografies, coses
que guarneixen la vida de fràgils emocions.

No he tornat fa molts anys al barri d’aquells dies
que s’enlaira amb orgull darrera l’estació.
De les aules més altes, cap a mar, s’albirava
Bellvitge, l’hospital, blanc i blau, emboirat.




Júlia Costa


29.5.16

FEBLE ÉS EL TEMPS





FEBLE ÉS EL TEMPS



Sanguinyol al bosc vell, i noguerola
i un dibuix de cornella a l’infinit.
Adobo pells d’herois i les blanquejo,
en faig cuirasses per soldats ardits.

Amb elm de fulles de tulipa suro
pels vells carrers on nien rodamóns,
llegeixo anuncis de colors, flirtejo,
amb cent fantasmes, tendres i xarons.

Feble és el temps, em moc a les palpentes,
condueixo automòbils de lloguer,
escolto melodies d’altres segles,
veig el món a la tassa de cafè.

Sota una carpa, una bubota escolta
tots els meus planys, ella em promet diners,
salut, amors, disbauxes i proeses.
Dibuixo al gran sorral, tres lletres: RES.


Júlia Costa, poemes inèdits (2008)

12.5.16

AHIR, SANT PONÇ!!!






SANT PONÇ, 2008

Amb sants de primavera he compartit
els moments més alegres de la vida:
Sant Jordi, Santa Rita, Sant Joan,
lluminoses llegendes, flors I festa,
al cel tan gris dels anys de la pobresa.
De tots els sants, Sant Ponç era el millor,
perfumat de muntanya i endolcit
amb mel i confitures irisades,
al carrer per on tants avantpassats
havien passejat tragèdies velles.

Torno cada any. Olor de camamilla,
de marialluïsa i sajolida,
farigola florida, romaní,
menta fresca i espígol ametista.
Remeis per a guarir les malalties
que ahir i avui encalcen la il·lusió,
i mostren que la mort encara sura
per damunt de l’orgull del nostre goig.

Cada any algú s’enyora d’altres anys
i afirma, contundent, amb melangia:
-No hi ha tantes parades com abans...

És tan sols la saviesa, que s’enganya,
quan es fa vella i creu que mai hi haurà
un temps tan clar com aquell que va viure
millorat pel miratge del record.

Abelles presoneres, regalèssia,
cistellets on les noves herbolàries
classifiquen destorbs i malvestats
lligades a aquest cos que ens mortifica:
Pel cor, per als pulmons, per a la sang,
pel fetge, pel dolor, per la migranya,
pel mal de peus, i fins i tot, si cal
per aquests mals d’amor que tant destorben.

Pots d’ungüent de la serp, evocador,
dels anys aquells que el sanador passava
per la fira i sovint per molts mercats
amb la serp viva al coll, valent, fatxenda.


Tot torna, amb l'arribada del bon temps,

i els turistes sorpresos per la festa
canvien monuments i estàtues vives
per imatges de flors i melmelades
i arrop i ametlles i per pots de mel
de tots els tons de l’ambre. 
I fins la pluja 
atura el seu neguit i el seu desig
aquest matí del dia de Sant Ponç,

amb pietat, quan sent el repic nou
de les campanes de Sant Agustí.
i s'adona que avui també és diumenge. 


Júlia Costa, poemes inèdits, 2008


11.5.16

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!!!










Poema escrit per a la publicacio amb la qual la bona gent dels blogs literaris va homenatjar l'escriptora, en el dia de la primavera d'enguany.

A l’Olga Xirinacs (acròstic)

On el vent dorm i la paraula aplega
La nit silent de les sirenes tendres,
Geografies de manuals antics,
Almanacs plens de referències mítiques,

Xalanes amb el rumb agosarat
I tresors de pirates ancestrals,
Romanen el poema, la rondalla,
I el dietari precís, i la immortal
Novel·la de la vida.  Tot es torna
Al capdavall, eternitat possible,
Cançó d’un temps i música dels astres
Sotmesa al clar mirall de l’escriptora.


Júlia Costa
Dia de la Poesia, any 2016