12.1.16

PAISATGES DE BATEA




Alguns poemes destinats a l'ANTOLOGIA de Poetes de l'Ebre d'aquest any.



PAISATGES DE BATEA


HIVERN
Els camins de silenci s’allunyen en la boira
I la terra adormida s’esllangueix als bancals.
Una sínia oblidada acull fades antigues
i els follets de les vinyes cerquen el foc del mas.

En un bosc de miracles amagats i impossibles
els borrons s’abalteixen en els ceps resistents
i  a l’horitzó es barregen les rondalles perdudes
amb les veremadores d’un futur imprecís.

Els nous molins de vent escampen pols de lluna
quan la fosca tan llarga embolcalla els turons
i  les sòlides llàgrimes del glaç de matinada
conformen escultures irisades i breus.


PRIMAVERA

El miracle retorna quan el dia s’allarga
i el sol estén la joia de la seva escalfor.
Vora  del llarg repòs de la terra i la vinya
l’ametler coratjós florirà ben aviat.

Ens hem acostumat al joc de l’esperança,
a l'esclat d’una vida que no havia fugit,
al xiscle inesperat del falciot que retorna,
i al verd tendre i precís de les fulles als ceps.

Vella roda del temps, nova llum a les teules,
fred encara, temors, una inseguretat
que ens recorda la fràgil bellesa de les coses
I com tot és i passa i retorna i se’n va.


ESTIU

Plenitud i grandesa als senders que voregen
les esplèndides vinyes carregades de fruit
on el vi ja anuncia la presència esperada
i el pagès del present acarona els mallols.

Alegria de festa, xafogor de migdia,
capvespres de rialles i de jocs dels infants,
forasters que retornen per a prendre la fresca
i xerrar de la vida, i del temps i la gent.

Als tolls el sol esclata, ve un vent de mars llunyanes
quan el sol a la posta esclata en mil colors.
Hi ha joves que festegen i que xalen i riuen
i al cel damunt la vila ballen els meteorits.


TARDOR

El fruit ha madurat i els cellers són en dansa.
El temps de les collites és el temps del demà,
encuriosits turistes bocabadats contemplen
les llargues processons dels  tractors carregats.

És època de feina, s’han acabat les  festes
sota les lluminàries d’un gran castell de focs.
El raïm serà vi i a poc a poc els pàmpols
es pintaran d’or tendre, de vermell i castany.

Les orenetes joves s’apleguen sense pressa
per a fer un llarg viatge mentre el vell foraster
retorna a la ciutat on la fresca és pietosa
quan la llenya s’apila a un cobert vora el mas.


Júlia Costa, 2016




4 comentaris:

M. Roser ha dit...

M'agrada el poema, perquè ens descriu les estacions tal com eren abans i com tocaria ara, que no se sap en quina vivim... M'agrada que faci el temps que toca, no pas aquest desori meteorològic!!!
Petonets.

Júlia ha dit...

Gràcies,M.Roser!

Josep Aguilera Torres ha dit...

Redescobrir i reconèixer les infinites formes de la bellesa de la poesia.M'agrada aquesta revelació de sensacions acompanyada pels canvis
d'estació del any.
Una abraçada:)

Júlia ha dit...

Gràcies, Josep!