23.11.15

A LA PORTA DE CASA





A la porta de casa

Encadello paraules a la porta de casa
al vell carrer major d’algun poble remot,
on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada
ni puntaires antigues ni traginers sorruts.

De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,
una parella jove, un foraster perdut,
una dona estrangera, un brau excursionista,
o algú sense cap pàtria o sense cap record.

Em lloen el silenci i la pau de la tarda,
em pregunten on són i els indico un camí,
i retraten l’església on els sants fan becaines
avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,
ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat
que confessi amb tendresa els pecats impossibles.

Després, la solitud torna als vells carrerons
i a l’antiga taverna s’hi apleguen els fantasmes
per jugar-se a les cartes els estalvis migrats.


Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015

5 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Com vas dir al recital, poema ple de nostàlgia!

Miquel ha dit...

Cojonudo.
Guapo de verdad. Cumple todos los requisitos para que lo vuelva a leer.
Es tierno y verídico. Bien explicado, es la verdad en frases correctas, porque el pueblo no deja de ser aburrido, ritual y de normas.
Muy, muy a lo que me gusta y no se escribir.

Salut

Júlia ha dit...

Sí, en tinc molts de nostàlgics, deu ser l'edat, he, he, tot i que d'adolescent també n'escrivia de tristos, Helena.

Júlia ha dit...

Ja veus que és un poble abandonat, pràcticament, Miquel.

M. Roser ha dit...

Fan pena aquests poblets mig abandonats que tan bé ens pintes...M'han fet gràcia aquests Sants que fan becaines...
Petonets.