15.12.15

L'HOME QUE DIBUIXA

Foto: Panoramio



Ja no hi ha el caixer ni l'home que hi dibuixava, el temps ho esborra gairebé tot.


L’home que dibuixa 

El veig a quarts de nou, dorm a un caixer
i seu en un pedrís amb un barret
argentat. Amb constància rutinària
treu d’una bossa un full i fa dibuixos
geomètrics, amb llapis de colors
i una plantilla, com les criatures.

No sé qui és ni on va ni si més tard
fuig del recer segur on matina sempre
ni si té algun parent o està ben sol.

Només és un instant en els meus dies,
i com totes les coses repetides
veure’l em produeix una tranquil·la
seguretat. Encara es deu sentir
prou viu com per fer els seus dibuixos destres
seguint horaris ben convencionals.

Reclòs en el seu món no sap que passo
apressada i que el veig mentre dibuixa
i el sol comença a repintar la catedral
quan els primers turistes tafanegen.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2008


2 comentaris:

Miquel ha dit...

Creo que el hombre que dibujaba en aquella esquina se llama Miguel.
Me han comentado que está bien. Poco más puedo decirte. Se me da que en Arrels nos quitarían de la duda:
http://www.arrelsfundacio.org/es

Me gusta la poesía social. Soy un impregnado de Blas de Otero, y por eso comulgo con tus poemas, porque no sólo expresan lo que sucede en nuestro entorno, sino lo que te sucede a ti.
Le llamaría "poesía metafísica".
Una abraçada.
Salut

Júlia ha dit...

Vaya, pues me alegro.

Miquel, la poesia se està apartando bastante de la gente en los últimos años,por desgracia.