22.3.14

UNA ANTIGA TARDA DE MARÇ



Recupero un antic poema que ja té trenta anys...

TARDA DE MARÇ 


La calma de la tarda, a primera hora,
porta un començament de primavera.
És una calma fonda, que s'enyora
del temps d'hivern, fet de foscor i d'espera.

Hi ha una puput al bosc, ben amagada,
ve el seu anunci del bon temps volgut,
bufa un airet que no és de marinada.
El temps que passa no és un temps perdut.

I la muntanya té els secrets de sempre,
un misteri de coses que se'n van,
una tristor que sembla de novembre
i aquestes flors que sempre reviuran.

Ve la sentor de moltes farigoles,
de la ginesta, encara a mig obrir.
Els caminets són plens de corretjoles,
per tot arreu esclata el romaní...

Davant meu hi ha una casa abandonada,
una masia de temps més feixucs,
amb finestrals que sense cap mirada
s'estenen sobre marges plens de brucs.

Algunes papallones esvaloten
la quietud dels instants mai recobrats.
Per nosaltres els dies i les hores
aviat seran espurnes del passat.

Qui sap, però, si resta alguna cosa
al paisatge que un dia ens va acollir,
o si, com de les fulles d'una rosa,
també aquest lloc s'oblidarà de mi.

Només som el present, només som ara,
demà, qui sap quins vents se'ns enduran.
A sobre meu, tan sols la tarda clara,
al meu costat, els jocs de molts infants.

Ells miren una casa abandonada
com qui mira un castell de set dragons,
com l'aventura eterna i enrunada,
com un seguit de noves il·lusions.

I no veuen, com jo, aquestes finestres
obertes al no-res de bat a bat,
i no es senten dubtosos i maldestres
davant la vida que no han demanat.

La vida, sí, que torna cada dia,
vora el torrent, a dalt del cim més alt,
en el petit insecte que fa via,
indiferent del tot al bé i al mal.

La vida, que ens ofega la migranya,
que ens fa tornar a la feina i al dinar,
que ens omple d'una cosa molt estranya
quan fa un dia tan bell i un cel tan clar.

La vida, que sovint és prou i massa
per portar-nos rampells d'eternitat.
La vida, que si arriba, fuig i passa,
ens deixa un bri de goig d'haver estimat.

I els jocs dels fills i l'or de les gatoses,
i el degoteig de l'aigua de la font,
les cançons dels amics i tantes coses
que fan que sigui suportable el món.

Júlia Costa (1984)







.


11.3.14

FEM UNA PAUSA, PER ANAR A PUBLICITAT

 

Fem una pausa, per anar a publicitat

(11-3-2004)


La televisió parla de desgràcies i penes
de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.
Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda
i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera
i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,
els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.
la violència arrossega els infants i les cases
i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva
i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora
i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet
i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures
i s’apaga el cinema i el teatre i el ball,

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis
entonen un rosari de greus frivolitats
i obren el seu mercat de productes inútils
sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat del món i de la vida
sempre roman obert, proper i acolorit,
al racó de la llar on plorem infortunis
i apedacem amb cura un mitjó foradat.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora. 2006)

2.3.14

SÓC DELS MEUS ANYS

Sóc dels meus anys

Sóc dels meus anys, agemolida, incauta,
L'urc de l'ahir es va enfonsar en la nit.
La melodia no segueix cap pauta.
Violí, guitarra, clavicèmbal, flauta,
renill, gardeny, clapit.

Vaig fent forat al temps que breu s'escola.
No he fet atots, però no trobo consol.
Un esparpall de somnis m'agombola.
Rònega, broixa, despullada, sola,
metzina al bol.

No em queixo pas, ni crec anar lluny d'osques,
ni a l'orsa vaig, ni m'he perdut enllà.
Platja lluent, empedrada de closques,
petxines d'or i aquest revolt de mosques
damunt la mà.

Ai, joventut. Què lluny, foragitada,
del meu recer, sense remei te'n vas!
Galivances d'etern, miratge, onada,
muntanya, barca, so de torbonada,
ponent, ocàs.

Encara no, em diu la veu amiga.
Es porta a dins la tresca, el somniar.
Flor, fruit, llavor, esqueix, arrel, espiga.
Cansada ja, m'urpeja la fatiga.
Avui, demà.


 Júlia Costa, Indrets i Camins (joescric.com, 2005)