30.3.13

LA FORÇA DEL VENT (TRADUCCIÓ LLIURE)


Tot i que l'he penjat a l'altre blog, La panxa del bou, reprodueixo aquí la traducció que he fet d'un poema humorístic -hi ha qui en diu 'eròtic' però em sembla un adjectiu massa exagerat avui dia- atribuït a Samaniego i d'argument que té relació amb la Setmana Santa. De tant en tant m'agrada fer alguna traducció poètica.



LA FORÇA DEL VENT

En un poblet humil, un Dijous Sant,
la passió predicaven. Mentrestant
els pagesos del lloc que ho escoltaven
en viu els tràgics fets representaven
imitant personatges definits
en figures, en gestos i en vestits.

Pel paper més sagrat
del nostre Redemptor crucificat
van triar un noi cepat, un fort hereu 
que estirat a la creu
amb un trosset de roba a la cintura
deixava veure tota la figura
gairebé nua, talment en pilotes
per excitar les compassions devotes.

La part de la Maria Magdalena
s’encarregà a una noia molt morena
alta i prou ben peixada,
de pell fina i colrada
a qui natura feu la davantera
com càntir generós o cartutxera.

Arribà el del sermó al precís moment
en el qual explicava aquell turment
que Crist patia mentre ja expirava
i aquella mort, la terra trastornava.

Els deia, entusiasmat,
que aquella mort va fer fora el pecat
original, i que així la serpent
es va haver d’empassar la maleïda
poma que a tots ens va amargar la vida.

Això va dir de tot el que s’explica
i encara amb més fervor als fets s’aplica
explicant els dolors
de la Mare feliç dels pecadors,
del deixeble amatent
i al capdavall de tot el sentiment
i la tristor d’aquella Magdalena,
la qual dama, amb l’església tota plena
de gent del poble, amb gran desesperança
obre els seus braços i a la creu es llança.

Allà es comença a treure els guarniments
i a restar amb poca roba en uns moments,
amb túnica morada
de penitent, però un xic escotada
i que per la part alta com un clam
descobria aquell ben farcit pitram.

Mentre aquest fet passava
el bon predicador prou contemplava
el Crist, i va observar que pel davant
se li dreçava més, a cada instant,
la roba talment tenda de campanya
o el cim ben indecent d’una muntanya.

Volent fer el desentès
abans la gent de tot no s’adonés
va dir amb gran convicció:
-Germans, la crueltat sense parió
dels hebreus augmentava
mentre tota la terra tremolava
i amb aquell sentiment
la gran força del vent
al pobre Crist llevava
el drap que les vergonyes li tapava.

Quan Crist això escoltà,
de sobte, va semblar resuscitar
i va dir al bon  mossèn, molt empipat:
-Pare, el judici sembla, us ha minvat.
Quin vent bufa aquí dalt? Aquesta és bona!
No veu quins càntirs mostra aquesta dona?
Faci que es tapi
si no vol que aquest Crist se li destapi
i airegi els atributs enravenats
que pel gran Pare Etern li foren dats!!!


Samaniego, Félix Mª de
(traducció al català: Júlia Costa)

Versió original

La fuerza del viento

En una humilde aldea el Jueves Santo
la pasión predicaban y, entre tanto,
los payos del lugar que la escuchaban
a lo vivo la acción representaban,
imitando los varios personajes
en la figura, el gesto y los ropajes.

Para el papel sagrado
de nuestro Redentor crucificado
eligieron un mozo bien fornido
que, en la cruz extendido
con una tuniquita en la cintura,
mostraba en lo restante su figura,
a los tiernos oyentes, en pelota,
para excitar su compasión devota.

La parte de María Magdalena
se le encargó a una moza ojimorena,
de cumplida estatura
y rolliza blancura,
a quien naturaleza en la pechera
puso una bien provista cartuchera.
Llegó el predicador a los momentos
en que hacía mención de los tormentos
que Cristo padeció cuando expiraba
y su muerte los orbes trastornaba.

Refirió, entusiasmado,
que con morir aniquiló el pecado
original, haciendo a la serpiente
tragarse, a su despecho, aunque reviente,
la maldita manzana
que hizo a todos purgar sin tener gana.

Esto dijo de aquello que se cuenta,
y después su fervor aún más aumenta
contando los dolores
de la Madre feliz de pecadores,
del discípulo amado,
y, en fin, del sentimiento desgarrado
de la fiel Magdalena,
la que, entre tanto, por la iglesia, llena
de inmenso pueblo, con mortal congoja
los brazos tiende y a la cruz se arroja.

Allí empezó su galas a quitarse
y en cogollo no más vino a quedarse,
con túnica morada
por el pecho escotada
tanto, que claramente descubría
la preciosa y nevada tetería.
Mientras esto pasaba,
el buen predicador siempre miraba
al Cristo, y observó que por delante
se le iba levantando a cada instante
la tuniquilla en pabellón viviente,
haciendo un borujón muy indecente.

Queriendo remediarlo
por si el pueblo llegaba a repararlo,
alzó la voz con brío
y dijo: -Hermanos, el vigor impío
de los fieros hebreos se aumentaba
al paso que la tierra vacilaba
haciendo sentimiento,
y la fuerza del viento
era tal, que al Señor descomponía
lo que sus partes púdicas cubría.

Apenas oyó Cristo este expediente
cuando, resucitando de repente,
dijo al predicador muy enfadado:
-Padre, el juicio sin duda le ha faltado.
¿Qué viento corre aquí? ¡ Qué berenjena!
¿ Las tetas no está viendo a Magdalena?
Hágala que se tape,
si no quiere que el Cristo se destape
y eche al aire el gobierno
con que le enriqueció su Padre Eterno.

Samaniego, Félix Mª de (El jardín de Venus)

2 comentaris:

Mª Trinidad Vilchez ha dit...

Bonica poesia, i en la teva traducció, encara queda molt millor.
Una abraçada estimada Júlia i bona pasqua, aquesta poesia va bé per a la setmana santa, que d'alguna manera tot es va perdent i difuminant en el temps.
I no és eròtica al meu humil parer.
Un Petó i moltes gràcies.

Júlia ha dit...

Gràcies, Mª Trinidad!!!