Març
M’he perdut als difícils passadissos
del metro,
on la ciutat respira sota el sol i els
carrers,
on la gent apressada segueix
itineraris,
assenyalats a mapes sense mar ni
paisatge.
He solcat els estranys passadissos del
metro
sense saber on anava ni si anava a
algun lloc.
Corriols de persones s’afanyaven
distretes
amb les seves cabòries vers llunyans
objectius.
Entre els rostres que anaven i venien
de pressa,
al ritme d’un timbal invisible i
feixuc,
he cercat en debades una amiga oblidada
però la riada anònima m’ha resultat
hostil.
He sortit dels monòtons passadissos del
metro
I les llums del capvespre ja s’havien
encès.
Damunt dels carrers tristos d’aquest
març de tenebres
la pietat de la pluja escampava
frescor.
Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)
1 comentari:
Tots anem d'aquesta manera per la vida, sense pensar, fins que un raig de sol ens fa veure la claror.
Quins poemas més sensibles.
M'agrada.
Publica un comentari a l'entrada