6.4.12

HOME AL CARRER




  Home al carrer

En una portalada qualsevol
de tantes com n’hi ha al barri, de tancades,
un home estrany s’hi ha fet un jaç precari
entre cartrons i plàstics i brutícia
i el fred que fa aquests dies, inclement.

Qui deu ser? Quins camins sense tornada
l’han portat fins aquí?
Com era, de petit? Per on surava
fa trenta o quaranta anys?

Però la ciutat tan gran, oblida l’home
i tots els homes i les dones bruts
que romanen estesos sobre els bancs,
als caixers automàtics, als indrets
que els ofereixen una protecció
ben fràgil, i una espurna de tragèdia.

Quan passen, els veïns,
comenten amb pietat la seva estada
sense entendre el perquè d’aquestes coses,
d’aquesta gent que sense violència
enfosqueix el confort de tots nosaltres.

Algú li va oferir menjar, cafè,
però l’home no vol res. Tot ho refusa.
Té el seu orgull, al capdavall, com tots.

Disfressa d’algun tràgic carnestoltes
s’embolcalla amb flassades reciclades
i s’adorm, abaltit per la misèria.

Les lluminàries de la gran ciutat
emboirinen la força dels estels,
quan la nit, freda, clou les nostres portes.
  

                       Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

4 comentaris:

Miquel ha dit...

Y se suelen dar en los ravales de la grandes ciudades, como nos muestra la foto de la calle Sant Latzer...

Júlia ha dit...

Miquel, en los últimos años los he visto incluso en el Eixample y la Rambla de Catalunya. El poema me lo inspiró un señor que se instaló al lado de mi casa, en un portal vecino cerrado. Un día desapareció y ya no supimos más de él. Lo del café y las mantas vecinales es real.

Júlia ha dit...

Pero me ha salido esta foto por el ordenador y me ha gustado ponerla.

Miquel ha dit...

Es que ahora, Julia, casi toda Barcelona es un Raval, en el sentido de que la miseria se va expandiendo....Un abrazo