Balada de l'home gris
Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.
Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.
Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.
Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.
Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.
Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)
4 comentaris:
Siempre he pensado que cuanto más ignorante se es, más feliz se vive...ahora pensaré a la inversa, que cuanto más feliz se es, es porque uno es más ignorante...
"Només poden ser feliços els idiotes"...
Miquel, no lo sé, pero a veces realmente estás más tranquilo si no te haces preguntas o si aceptas respuestas.
Helena, no sé si és ben així. El poema, de tota manera, volia que fes més referència a la manca d'ambicions que a la falta d'intel·ligència.
Publica un comentari a l'entrada