Telefunken

Fum de carbó barat, sopes de farigola,

I un món en blanc i negre arraulit i silent.

La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,

I una espelma apagada al costat del tinter

Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes

I cinemes de barri plens de somnis perduts.

Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,

la música escapçava els neguits dels més grans

i una novel·la llarga engrunava capítols

i la vida tornava, per estranys viaranys.

Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem

amb la rauxa amagada de la imaginació.

-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,

repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.

Encara quan la nit escampa mil bubotes,

i la solitud tendra amara els viatgers,

una ràdio petita acompanya quimeres

i escampa, acollidora, les pors de la foscor.

Misteri de la música i de la veu precisa

d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.

-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,

i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2006).