Han jugat un partit al camp nou
els follets que s’amaguen als parcs
perquè sembla que els dies són llargs
i fa temps que no neva ni plou.
Han jugat sobre l’herba subtil
amagats de la gent encantada
que perdia la seva mirada
entre núvols filats a l’abril.
Han jugat sense guanys ni victòries,
sense pressa, ni lluites, ni planys,
sense escriure una espurna d’història
ni enyorar els seus trioms de fa anys.
La pilota, estampada amb estrelles,
dibuixava cabdells de claror,
i un concert de campanes i esquelles
oblidava l’angoixa i la por.
A redós de cada porteria
en l'instant que acollia un nou gol
una blava violeta s’obria
i un falciot aturava el seu vol.
Júlia Costa, poesia inèdita (1997)
2 comentaris:
M'agrada, sobretot l'última estrofa, molt imaginativa.
Gràcies, Helena, fa molt temps que el tinc escrit, hem de reivindicar un futbol menys competitiu, he, he.
Publica un comentari a l'entrada