Ara són tots iguals. Potser no ho són, però ho semblen.
Nois i noies xerraires, un dia de febrer.
Plou, no hem sortit al pati. Juguen a escacs, dibuixen,
s'enfaden, discuteixen, ja no saben què fer.
Tenen vuit o nou anys, la vida els deu empènyer
cap a mil portes closes que algun dia obriran.
Parlen en català o en castellà, fan bromes,
que jo, moltes vegades, no entenc ni puc copsar.
A quin món del demà els portarà la vida?
Tindran sort, aventures, diners i llibertat?
Quines passions estranyes hauran de sacsejar-los?
Quins dols sense esperança els neguitejaran?
Impotent els contemplo, n'he vist passar molts d'altres,
he perdut el seu rastre, no sé on són ni què fan.
La vida és tan absurda, al capdavall. I passa
com la pluja que esquitxa els vidres entelats.
Júlia Costa. Poemes inèdits (1987)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada