Feia una olor subtil de colònia barata
I de llapis humits i de ciris encesos.
La mare em va deixar a la porta d’entrada
i una nena més gran em va portar a una cambra
plena de moltes nenes que es posaven la bata
damunt dels colors foscos d'aquell primer uniforme.
No hi havia altra escola, en aquell barri pobre
per a nenes com jo. Però sempre hi havia
gent encara més pobra, perquè unes altres nenes
no duien uniforme i entraven per la porta
del darrere, abillades amb una bata blanca.
Hi havia un pati gran, de terra, roses i arbres,
un jardí arrecerat de l’exterior hostil,
i amagat de mirades, un hort amb caminals.
Resàvem, però no tant com en altres escoles.
Les monges, negre i blanc, feien el que podien,
víctimes, com nosaltres, d’uns temps sense matisos.
No sé si era feliç, però el futur existia,
i els dubtes de la vida tenien tots resposta
a dalt d’un cel possible on els bons badallaven
entre núvols i àngels i borrallons de neu.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2004).
3 comentaris:
Molt entranyable la teva poesia, estimada Neus, m'ha agradat molt, com tot el que escrius tu.
Una abraçada i bon diumenge.
Gràcies!!!!
Records de les escoles d'abans, i havíem de donar les gràcies per a poder-hi anar, no tots els infants podien fer-ho. A la meva escola no hi havien aquestes diferències, però sé que en algunes hi eren, i fins les que "pagaven" tenien el privilegi de que les "pobres" s'apartessin per oferir-lis el pas.
Publica un comentari a l'entrada