1.1.12

SOLITUD

Solitud

Arribarà de nou
El fred que no esperàvem,
i la nit sobre el blat
amagarà la casa.

No trobarem cap llum
que ens tregui la basarda,
i arraulits en la nit,
esperàrem a l'alba.

La por ens ha aclaparat
just a sota d'un arbre,
potser algun arbre sol,
de ben migrades branques.

No gosem caminar
sota les nits covardes
i covards com la nit
fem la ruta més llarga.

Tot el temps de foscor
temps perdut que no avança,
ens llevarem amb sol
a hora de migdiada.

Encalçats per estranys,
desconeguts fantasmes,
fugirem cap enlloc,
pòtols sense esperança.

I malgrat amb por i tot
la nit és necessària.

Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)





1 comentari:

Miquel ha dit...

tens raó, és necessària ¡