Solitud
Arribarà de nou
El fred que no esperàvem,
i la nit sobre el blat
amagarà la casa.
No trobarem cap llum
que ens tregui la basarda,
i arraulits en la nit,
esperàrem a l'alba.
La por ens ha aclaparat
just a sota d'un arbre,
potser algun arbre sol,
de ben migrades branques.
No gosem caminar
sota les nits covardes
i covards com la nit
fem la ruta més llarga.
Tot el temps de foscor
temps perdut que no avança,
ens llevarem amb sol
a hora de migdiada.
Encalçats per estranys,
desconeguts fantasmes,
fugirem cap enlloc,
pòtols sense esperança.
I malgrat amb por i tot
la nit és necessària.
Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)
1 comentari:
tens raó, és necessària ¡
Publica un comentari a l'entrada