La tardor que s’escola per l’esquerda
de la paret del meu fràgil present
em porta algun record sense verí
i una olor feble de fornades noves.
He oblidat moltes coses, però algun
matí d’aquests d’avui, quan una fulla
davalla dels vells arbres del passeig
de sobte em ve una imatge, una paraula,
un gest d’algú llunyà.
Petits instants
que no sé si van ser o si són els somnis
que han fet forat a l’equipatge frèvol
que arrossego i que sembla que ja sigui
una part del meu cos.
L’estrany silenci
d'un cel sense orenetes ni falciots
em sobta avui, mentre obro la finestra
d’aquest ordinador, on les lluminàries
del món em fan saber que encara visc.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)
que no sé si van ser o si són els somnis
que han fet forat a l’equipatge frèvol
que arrossego i que sembla que ja sigui
una part del meu cos.
L’estrany silenci
d'un cel sense orenetes ni falciots
em sobta avui, mentre obro la finestra
d’aquest ordinador, on les lluminàries
del món em fan saber que encara visc.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)
1 comentari:
también yo llevo un presente frágil, tan frágil que está cogido con pequeñas tiritas ya despegadas de tanto caer el agua encima...en fin, me gusta el poema, que a eso vamos ¡¡¡
Publica un comentari a l'entrada