21.11.11

ITINERARI




Durant molts anys, a partir dels cinquanta i a causa d'un accident greu a muntanya, el Foment Excursionista de Barcelona va organitzar cada novembre una missa en memòria dels excursionistes desapareguts durant l'any, ja fos a muntanya com de forma natural.


La missa es realitzava cada any a alguna església, ermita, santuari o parròquia diferent. Comptava amb l'acte religiós i amb un acte cívic, una xerrada sobre algun tema d'actualitat i d'interès general. Era una activitat entranyable, per a creients i no creients, amb motiu de la qual s'editava una tarja amb un dibuix o pintura d'algun artista i un poema d'algun escriptor. Escriptors de gran prestigi i categoria van escriure poemes al llarg dels anys per a aquestes targes commemoratives, com ara el mateix Joan Brossa.


L'any 2001 em van encarregar el poema, és aquest que penjo avui, quan ja han passat deu anys d'aquella commemoració, que es va fer a Andorra, a Canillo. Recordo que la xerrada cívica es va dedicar a Verdaguer, ja que el 1902 es va celebrar el centenari del seu traspàs. Va ser una evocació molt viva del Verdaguer caminador i excursionista, pujant muntanyes tot sol, de vegades sota una tempesta sonada, amb sotana i sabates poc adients, carregat amb maletes de fusta on portava llibres per obsequiar els rectors dels petits poblets on es dirigia.


La gent que organitzava l'activitat, en la qual s'aplegaven persones de molts centres excursionistes, s'ha fet gran i no hi ha hagut una renovació. Avui sembla que això de les misses és quelcom fora de context, malauradament. Jo no sóc creient però penso que la nostra cultura, ens agradi o no és catòlica i cristiana i que no resulta tan fàcil defugir-la ni bandejar-la sense renunciar a molts valors i sentiments íntims que de vegades no volem admetre. 


En tot cas, aquí teniu el poema:


ITINERARI


Més enllà de la por i el cansament,
on dorm, amable, la inquietud del vent,
hi ha una muntanya que la boira amaga.
Al mapa del destí, cap a ponent,
s’hi dibuixa una ruta per l’obaga.

Cal arribar a la vila sense nom,
al corriol del neguit, al bosc on dorm
sota l’arç blanc, la font del pelegrí,
i passar la riera pel vell pont
sota la llum més tendra del matí.

Quan la claror s’esquinça en mil colors
les ombres de l’ermita dels pastors
acullen sempre el viatger cansat.
I entre la breu durada de les flors
hi batega un polsim d’eternitat.

A una clariana, abans de la carena,
quan la fiblada amarga de la pena
sembla atiar el neguit de la fugida,
sota la plata de la lluna plena
hi ha el refugi on tothom hi té acollida.

Es el refugi del retrobament,
allà on la breu espurna del present,
s’uneix al foc de l’alegria antiga,
i a la serenitat del sentiment,
i a la tendresa de la veu amiga.

Amb la claror del dia que vindrà
ens espera el cim nou del Més Enllà. 

Júlia Costa. Poema editat en tarja amb motiu de la Trobada en memòria dels excursionistes.

11 de novembre de 2001. Parròquia de Sant Serní. Canillo. Principat d'Andorra.







4 comentaris:

Miquel ha dit...

Nunca está de más recordar a los que no están...

Josep Miró ha dit...

Un bell poema.
Júlia, te'n demanaria les tres primeres estrofes per al bloc "Tròpic de Tramuntana" (http://tropictramuntana.blogspot.com).
Gràcies.

Júlia ha dit...

Així és, Miquel.

Júlia ha dit...

Josep, a la teva disposició, m'alegro que et faci servei, agafa el que vulguis, per això els penjo. Només demano que es citi l'autoria o la procedència, m'han passat coses una mica raretes.