Encadello paraules a la porta de casa
al vell carrer perdut en un poble oblidat,
on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada
ni puntaires antigues ni traginers sorruts.
De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,
una parella jove, un foraster perdut,
una dona estrangera, un brau excursionista,
o algú sense cap pàtria o sense cap record.
Em lloen el silenci i la pau de la tarda,
em pregunten on són i els indico un camí,
i retraten l’església on els sants fan becaines,
avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,
ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat
que confessi amb tendresa els pecats impossibles.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2010).
2 comentaris:
M´agrada ¡
Gràcies, Miquel!!!
Publica un comentari a l'entrada