Com si volés en cavallets de fira
veig passar el temps en cercles infinits
i escolto coses ja potser escoltades
i veig paisatges repetits i vells.
Munto un acolorit rossí de plàstic
o una carrossa de daurat acrílic
o un cotxe de bombers que no va enlloc
o una olla de l’infern més pintoresc.
De tots aquells que amb mi van pujar un dia
molts han anat baixant de tant en tant
i nous clients ocupen el seu lloc.
De tots aquells que enderiats voltaven
quan jo em vaig estrenar, ben pocs en resten.
Resignats a un destí de cercles sòrdids
saben que han de baixar quan sigui l’hora
del seu final malgrat que mai s’aturin
del tot, els cavallets d’aquesta fira.
Júlia Costa. Poemes inèdits (2011)
2 comentaris:
A mi niña....¡¡¡¡¡ ahhhh ¡¡¡ el tiovivo, los caballitos, la calesita....ahhh y no había dinero para subir...y tu los mirabas dar vueltas y vueltas y vueltas...y corrías en dirección opuesta, dando vueltas...mirando como subían y bajaban los caballitos...y no podías subir...y no podías subir...joder...y no podías subir...
Ai, quants records, Miquel!!!
Publica un comentari a l'entrada