Aspàsia i el batlle

Han denunciat a Aspàsia els homes de la vila

per què diuen, malèvols, que distreu les noietes

i les porta a mirar com pugen gratacels

els enginyers novells, a fora les muralles.

Aspàsia va venir de qui sap quines terres

fa gairebé dos anys. Va enamorar el meu batlle

i aquest va abandonar una esposa primera

a qui passa, això sí, una pensió sucosa,

per tal que amb dignitat mantingui un noi gandul

que van tenir plegats quan eren molt més tendres.

El batlle, apassionat, amb l’urc de la conquesta

i el sexe revifat per la passió novella,

va començar a somniar en construir piràmides

I torres que gratessin els núvols de cotó.

Diuen que aquesta dona li regira el cervell,

que  ni tan sols l’estima, i que qui mana és ella.

Qui sap. Corren les brames i les tafaneries,

i el poble, abans petit, de carrers empedrats,

ara és una ciutat fatxenda i pretensiosa.

Jo crec que sense Aspàsia també hauria passat

més o menys el mateix, el destí té recursos

per tal que s’acompleixin les velles profecies

que anunciaven una època de puixança econòmica

motivada per l’alça de l’especulació.

De fet, n’estic segura, és ella qui somnia,

qui planeja castells, i palaus, i torratxes.

ella qui té l’enginy i fins la poesia.

El batlle era un babau i encara ho és, em sembla,

però al carrer més ample de l’eixample recent

li han fet un monument de marbre de Carrara.


Júlia Costa. 'Mitologies', 2010. Poemes inèdits.