Frèvol i desnerit, he vist l’amic que feia
molts anys que no trobava a cap acte civil,
en la inauguració d’una exposició estranya
de quadres d’un pintor de devocions modernes.
M’ha dit que està malalt, que fa quimioteràpia,
que té esperança encara en esdevenir viu
durant uns anys possibles car no se sent valent
per entomar la mort que ens porta al forat negre.
Ah, com el recordava, bell, elegant, fatxenda,
en temps de crits polítics i somnis juvenils!
Vaig estimar-lo un dia, de forma ben platònica,
car ell no va triar-me i es va casar a l’església
amb una amiga rossa de somriure estrident,
de qui es va divorciar després de dues dècades
per encalçar una jove alumna, qui, admirada
seguia classes seves sobre història econòmica,
abans de comprovar que, al capdavall, tan sols
era un home com tants, un home com els altres.
Avui roman ben sol, els fills són a l’Amèrica
que un dia bescantava per ser mostra perversa
de la mala cultura, del consum desfermat,
i del capitalisme que calia combatre.
Runes dels antics somnis ens han caigut a sobre
i ens hem mirat tots dos amb l’estranya tendresa
que agermana els malalts damunt dels llits del Clínic,
o els condemnats a pena capital
a la presó de la darrera pàtria.
Júlia Costa. Poemes inèdits.
2 comentaris:
molt, molt bonic ¡¡¡
Gràcies, Miquel!!!
Publica un comentari a l'entrada