El tren del matí

EL TREN DEL MATÍ

El tren era misteri, llum, la tendra
lunyania somniada. No hi havia
més viatges que aquell de cada estiu
per anar a veure els oncles de Girona.

Omplíem la maleta, antiga i forta,
de vestits ben planxats, de roba blanca,
de mocadors i alguna tovallola
i fins i tot llençols, doncs a les cases
aleshores, hi havia poca roba
i tot era precari, just, escàs.

I també hi afegíem unes capses
de galetes, present indispensable,
per als oncles que tan bé ens acollien.

De bon matí, a l’estació de França,
ens sorprenia una munió de gent.
Venia a la ciutat, en aquella època,
tot un allau de personatges pobres
que cercaven una nova esperança,
o, tan sols, el valor de sobreviure.

Jo era petita i tot era present.
El meu món reduït, sense migranyes,
era ple de futur i d’aventures,
assenyalades pel camí del tren
ple de pobles petits i de flors fresques.

Sèiem damunt la fusta del vagó
de tercera. La maleta surava
damunt dels nostres caps. El sol sortia
i escampava clarors de vida nova
damunt dels arbres de la Ciutadella.

I una emoció profunda ens amarava
en sentir com les rodes començaven
a entonar una cançó de compàs feble.

Jo m’apuntava el nom de tots els pobles
per on passàvem, en una llibreta,
gastada, de l’escola, perquè encara
als marges blancs, hi cabien paraules.

Tot era lluny, molt lluny.
Els pobles eren pobles, i les ciutats, ciutats.

Petites cases, d’estiuejants privilegiats, poblaven
algun barri més blanc i més polit
a les viles, camí del nostres somnis.

Els camps eren molt verds, el blat tallat
s’aplegava a les garbes. Els pallers
esmaltaven d’or nou els horitzons.

I la ciutat, ai, la ciutat, tan vella
i gris, amb els seus rius no massa nets.
i rastelleres de gitanos nòmades
acampats a les seves ribes verdes.

Girona d’uns estius massa calents,
però ja tan estranys, plens de boirines.
Recordo que una anglesa ens va donar
unes pessetes, al carrer, on jugàvem,
pensant, erròniament, que érem molt pobres.

Mai no hi haurà viatges com aquells
al meu món d’un avui ple de records.
Mai no hi haurà estacions plenes de llum
on les heures i blaves campanetes
cobreixin la misèria i la tristor.

Tenir futur i no tenir passat...
No saber encara que el món que ens espera
a l’estació on algun viatge acaba
no té vernís exòtic, ni és res més,
que un lloc com tots, una estació perduda,
plena de somnis fets de cristall fràgil.

Júlia Costa. Vençudes paraules (recull inèdit)