10.10.10

La casa de la badia




M’aboco a un finestral guarnit amb flors vermelles,
A la casa que mai no he tingut ni tindré,
Davant d’una badia on canta un mariner
I on hi brolla, a la tarda, el crit de les cornelles.



Se’n van a sardinals les barques de la vida,
La gavina retroba els camins de la mar,
Espurnegen al vespre les llampades del far,
I passegen plegats l’enyor i la fugida.



Els estornells, gregaris, formen geometries
Al cel que cada dia té un color diferent.
Quan arriba el migdia la remor de la gent
Construeix un passeig al volt de la badia.



S’obren bars i cafès I botigues de festa,
Pengen estris inútils a les velles voreres,
I fan fotografies les noies estrangeres,
Al vaixell important i a la barca modesta.



M’aboco al finestral, mentre un núvol somnia,
de la casa que mai no he tingut ni tindré.
La badia s’adorm i somnia també
En futurs impossibles quan arriba el migdia.



S’encenen mil fanals i els estels i espelmetes
Que a les taules dels bars volen cridar l’amor.
Un vaixell sense ruta posa rumb a estribord
Cap al mar de l’oblit, per camins d’orenetes.



Més enllà d’horitzons on viuen oceans
I exòtiques princeses I peixos dels vells tròpics,
Els illots de coral I els tresors més exòtics,
Hi vaig perdre, fa temps, impossibles amants.



El seitó, fresc, de plata, a una vella paella,
Converteix el seu regne en menges del país,
I una sentor de peix i de copes d’anís
Recull el reflex nou d’una perduda estrella.



A la casa estimada de la meva badia,
On es torna un miratge l’emboirat horitzó,
El so malaguanyat d’algun acordió
Escampa una cançó i un bri de melangia.



Res no és, res no serà, el mar de la mentida
Tot ho acull al seu fons, de naufragis curull.
Els pescadors coneixen la traïció de l’escull
Quan menen, innocents, les barques de la vida.



Badia del dolor i del goig fugisser,
Oberta al mar del món, tan feble i desitjat,
Et contemplo impotent, des de dalt del terrat
De la casa que mai no he tingut ni tindré.

Júlia Costa. Poemes inèdits (publicat a relatsencatalà.com)