17.10.10

EL GOS COIX




EL GOS COIX

Escardalenc i coix, pels carrers de la vila,
vagareja un gos blanc que algun dia fou bell.
Toleren el seu pas amb llàstima i potser
una mica d’angúnia, però sembla que ningú
acull la seva estranya i feble solitud.


Des de dalt dels terrats altres quissus contemplen
tranquils i ben peixats, el gos abandonat,
i esperen que el seu amos el portin a les vinyes
a trescar feliçment per camins plens de sol
mentre damunt dels camps s’escampen les veremes.

En temps de plenitud i de tractors curulls
de raïms d’or daurat o de tons ametista,
amb el neguit alegre de les bones collites,
el pas feixuc i ranc d’aquest gos solitari
mostra el tràgic destí del seu fosc desempar.

Potser algú el va deixar en una carretera
i un cotxe indiferent li va tallar la cama,
o potser va ser un amo sense afectes constants
qui no va voler a casa l’animal esguerrat
després d’un accident antic, imprevisible.

Forma part de l’exèrcit dels pobres de la terra,
és símbol de l’atzar que juga amb tots nosaltres,
car malgrat que ens mirem el món des del terrat,
ben peixats i tranquils, estimats, necessaris,
podem esdevenir un dia gos inútil,
solitari i perdut, desorientat i magre.

Júlia Costa. L'ombra de les vinyes (inèdit)

4 comentaris:

Miquel ha dit...

M´agrada. I el final es casi be una profecía, podem esdevenir un dia gos inútil,
solitari i perdut, desorientat i magre

Molt triste, molt real i molt bó...

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel, aquesta era la meva intenció, fer-ne un símbol.

Annabel ha dit...

M'ha agradat molt, Júlia, moltíssim... pell de gallina, de veritat!

Júlia ha dit...

Gràcies, Annabel!!!