Hi ha un racó...

Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,


a una clariana antiga, en un bosc ben proper,


sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,


vora una font perduda que fa olor de til·ler,


de lligabosc florit i d’alzina surera.


Hi ha un racó que ningú no trobara a una guia,


ni al dibuix emmarcat d’un museu provincià,


ni al record enyorat, ni al neguit del demà,


ni a cap somni imprecís, ni a un paisatge llunyà,


ni a cap mapa petit ni a cap fotografia.


És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,


les joguines trencades i un vestit de domàs,


un tresor sense nom, un escaire, un compàs,


la cartera de fusta i un petit cartipàs,


on hi ha escrita la història d’una vella tardor.


Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,


quan la mort es passeja vora els murs més propers,


quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,


quan m’adono que tot és el mateix que res,


i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.


HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,


un indret oblidat on s’adorm un corriol,


amarat d’humitats i d’espurnes de sol,


on l’herba del matí hi ha teixit un llençol,


i on el temps s’abalteix i la pau s’arrecera.




Júlia Costa. 'Vençudes paraules', poemari inèdit.