26.9.10

MONTJUÏC





Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.


Júlia Costa. Indrets i camins. Edicions joescric.com

24.9.10

Aplego una flor oblidada...




Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.


Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.


Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.


No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.


Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.


Júlia Costa. La pols dels carrers. Editorial Meteora, 2006

18.9.10

Nous comentaris sobre 'L'INICI DEL CAPVESPRE'



Comentari sobre L'INICI DEL CAPVESPRE al blog REQUETENACIMIENTO.

Per sort encara vaig veure exemplars de la meva darrera novel·la a la carpa de la CIUTADELLA, i de tant en tant, com un petit i agradable goteig, algú em diu que li ha agradat i me'n fa un comentari. En aquest món on tot té durades tan breus i en un context literari en el qual cap mitjà convencional sembla interessat en saber què es publica més enllà dels seus nassos, sempre fa il·lusió veure que la història d'en Pep Baltà no ha acabat al llimb de les boires.

13.9.10

Hi ha un racó...





Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,


a una clariana antiga, en un bosc ben proper,


sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,


vora una font perduda que fa olor de til·ler,


de lligabosc florit i d’alzina surera.


Hi ha un racó que ningú no trobara a una guia,


ni al dibuix emmarcat d’un museu provincià,


ni al record enyorat, ni al neguit del demà,


ni a cap somni imprecís, ni a un paisatge llunyà,


ni a cap mapa petit ni a cap fotografia.


És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,


les joguines trencades i un vestit de domàs,


un tresor sense nom, un escaire, un compàs,


la cartera de fusta i un petit cartipàs,


on hi ha escrita la història d’una vella tardor.


Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,


quan la mort es passeja vora els murs més propers,


quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,


quan m’adono que tot és el mateix que res,


i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.


HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,


un indret oblidat on s’adorm un corriol,


amarat d’humitats i d’espurnes de sol,


on l’herba del matí hi ha teixit un llençol,


i on el temps s’abalteix i la pau s’arrecera.




Júlia Costa. 'Vençudes paraules', poemari inèdit.

8.9.10

SETEMBRE




Han marxat els falciots
i els carrers s'arrceren sota d'un cobrellit
fet de flocs de silenci.

La foscor cada dia avança el seu passeig
i la tardor fa endreça,
desa antigues vacances i treu del vell armari
l'estimada rutina i les pluges inquietes.

Un setembre inestable, com la vida i l'amor,
entelarà amb records fets de baf d'enyorança
els vidres del balcó rere els quals es dibuixa
el paisatge exterior que agombola el present
i un carrer on els nous arbres, impotents, s'abalteixen.

Júlia Costa (poemes inèdits)