24.9.10

Aplego una flor oblidada...




Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.


Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.


Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.


No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.


Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.


Júlia Costa. La pols dels carrers. Editorial Meteora, 2006

1 comentari:

Miquel ha dit...

bonito, sonoro,,ritmico...ayer, en la 2, dieron un reportaje cojonudo sobre J G de Biedma. Castellet, Goytisolo, Bonald, Otero, si Blas de Otero..Moix..genial..genial...no sabía tu telefono, sino te hubiera llamado...salut