16.8.10

Bancs buits




A la plaça on ahir el destí hi feia estada,

i saltàvem a corda i amagàvem tresors,

el silenci dels anys i la boira amagada

hi han desat les imatges i el sospir d’una fada,

condensat en un núvol, ha abaltit els colors.



Els àngels de la guarda i els follets i sirenes,

tots els prínceps dels contes i els dimonis perduts

han fugit del neguit i l’angoixa i les penes,

s’han endut les joguines, les disfresses, les trenes,

i han omplert els racons de pols de solitud.



Molts amics i parents que en els bancs de la vida

explicaven rondalles, llegendes i acudits,

companys que amb mi jugaven, tot rient sense mida,

i que no destriaven veritat o mentida,

ara són llums perdudes al desert de les nits.



Els més vells ja ens ho deien, en els bancs de la plaça,

que juguéssim tranquils, que enlairéssim estels,

que en el temps que ens pertany tot arriba i tot passa,

que tot és sempre breu, que res no pot ser massa,

i que els records s’esborren, ben aviat, infidels.




Ara hi ha molts bancs buits a la plaça amagada,

com sempre, malgrat tot, un estiu ha arribat.

Els pins calents escampen olor recuperada,

a l’hora de la fresca, nova gent hi fa estada,

i molts infants hi juguen, sense por del passat.




Jo hi passejo sovint, quan la gent es retira,

quan retorna el silenci i els fantasmes antics,

i les ombres amigues, damunt la terra fina,

deixen rastres i olors, i un camí de gavina

creua el cel on s’apleguen tants parents, tants amics.


Júlia Costa. Poemes inèdits.

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Els més vells ja ens ho deien, en els bancs de la plaça,

que juguéssim tranquils, que enlairéssim estels,

que en el temps que ens pertany tot arriba i tot passa,

que tot és sempre breu, que res no pot ser massa,

i que els records s’esborren, ben aviat, infidels.

Esta parte, a mi entender, es muy buena. Muy buena.
Un abrazo...me ha gustado mucho...

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!!