Cançó dels dies de boira
Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.
Pluja d’hivern
Estels de purpurina
Damunt el glaç.
Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.
Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.
Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.
Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.
Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells.
Seguici d’ombres
Als racons sense pressa
De la ciutat.
Pols de miratges
A la llamborda humida
Hi veig la lluna.
Noies que esperen
I baraten monedes
Per solituds.
Una cançó
Des d’un bar on s’apleguen
Vells rodamóns.
Joves inquiets
Cerquen respostes agres
De fum i vi.
Paisatge brut
Plàstics, vidres, mirades
Papers i son.
El gratacels
Amaga entre llumetes
Llàgrimes nues.
4 comentaris:
M'agrada, amb la segona estrofa podries fer un Haiku amb la idea.
Gracies, Maria Antònia!
Com un rodamón
eixut de paraules
de fita mirada
i rondinaire
m’ha vestit de sobte
la boira,
mentre anava a fer de pagès
a un tros a la muntanya.
Carregat d’eines,
pa per a la clotxa,
una sardina de costa,
llumins per al foc,
unes tomates
i un grapat d’alls,
les olives de l’arbre,
generós i humit.
Grisor de boira a l’anar,
per camins de terra
i pedres rodolant,
company de pins
i ginestes
que un dia floriran.
Sons d’ocells
que canten d’amagat,
de vesc i molsa,
tolls gebrats
on picotegen el glaç
les garses barrudes
que baixen volant.
Jocs de cada dia,
sons de quan infant,
desvetllen matinades
d’aquest fred gener,
pel camí uns reis
m’han saludat,
preguntaven on era la llar
d’un tal Rodamón
a mi molt semblant,
li duen un petó de regal,
embolcallat amb un llaç
dins un petit capsal,
li explico el camí,
els hi dic que no hi és,
si jo el coneix
em deixen el petó a mi
que en llarga diada
molt han de repartir,
me’l donen lligat
amb un torçal,
que n’és de fosca
la boira que em duu
aquest regal.
Bonic poema, mercès per penjar-lo, quisapsi...
Publica un comentari a l'entrada