24.12.09

NADAL, 1984







Recupero avui un antic poema que vagi escriure fa... ui, vint-i-cinc anys!!!!




Nadal (1984)


Ja fa tants anys que guarnim les finestres
i dibuixem reis vestits de cartró,
que la llum tendra s'enfonsa en el vespre
i que Nadal ja no ens porta l·lusió.
Creixen els nois i les noies boniques,
se n'aniran cap al vent del demà,
i l'alegria dels xics i les xiques
amb les glaçades, se'ls enrunarà.
Nosaltres som una mica de pàtria,
el memorial de l'ahir i del passat,
un testimoni del temps i de l'aire,
tot recordant que Nadal ha tornat,
i amb una mica de vella alegria,
d'aquells pocs anys d'uns Nadals més glaçats,
cantem de nou les cançons d'aquests dies,
que la infantesa se'ns ha encomanat.

Es farà gran el menut que rondina
i aquella nena que no sap llegir,
l'entremaliat, el ximplet, el trapella,
i aquell que passa rient perquè sí.
Tots passaran i vindran altres vides
a desfilar pel mateix passadís,
tots voldran ser els primers de la fila
i tots tindran el mateix desencís,
davant la vida que no té innocència,
que té racons de trsitor i solitud
però tots plegats portaran una mica
de les cançons d'aquests dies perduts,
d'aquests nadals a l'escola llunyana,
d'aquella mestra que els feia sumar,
de la tonada del Noi de la mare
que tornaran un capvespre a escoltar.

-Torna Nadal!- es diran a l'orella.
-Torna Nadal!- sentiran pel carrer
i guarniran altre cop les finestres
amb cent estels retallats de paper.
Que per molt dura que sigui la vida,
per més basarda que faci el demà,
sempre hi haurà alguna antiga establia,
amb un miracle a l'abast de la mà...


23.12.09

Dies de boira






Cançó dels dies de boira


Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.


Pluja d’hivern
Estels de purpurina
Damunt el glaç.


Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.


Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.


Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.


Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.


Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells.


Seguici d’ombres
Als racons sense pressa
De la ciutat.


Pols de miratges
A la llamborda humida
Hi veig la lluna.


Noies que esperen
I baraten monedes
Per solituds.


Una cançó
Des d’un bar on s’apleguen
Vells rodamóns.


Joves inquiets
Cerquen respostes agres
De fum i vi.


Paisatge brut
Plàstics, vidres, mirades
Papers i son.


El gratacels
Amaga entre llumetes
Llàgrimes nues.

9.12.09

La descomposició de la llum, al blog del Veí de Dalt!!!





És una sort comprovar que les meves novel·les encara viuen i que algú, fins i tot, té l'amabilitat de fer-ne una ressenya. Avui en transcric una de molt recent, feta pel Veí de Dalt fa quatre dies, sobre 'La descomposició de la llum'. Aquest llibre,  que va guanyar el premi Olga Xirinacs, ja havia esta finalista del premi Sant Jordi, en una primera versió, a mitjans dels noranta. Aquell any les bases no contemplaven la publicació de la novel·la finalista, i malgrat que el jurat en va lloar la qualitat, va restar inèdita per motius que no vaig acabar d'entendre, era una època d'una certa crisi editorial i de vendes. 


PER CERT, L'AUTORA D'AQUESTA  PRECIOSA PORTADA ÉS OLGA XIRINACS!!!!




“La veritat era a vegades innecessària, cruel” (p. 70)
“El desig sempre és millor que l’assoliment de l’objecte desitjat” (p. 71)




La història està explicada en primera persona. I des d‘un punt de vista femení. I en un entorn que a l’autora li és plaent: el Poble Sec. Hi ha una manera d’entendre el barri que va surant per les planes i en els diàlegs dels personatges. “El barri era [...] la llar buida, el temps perdut i inútil, els records d’un temps tristos i d’uns anys difícils, unes espurnes d’esperança, i unes arrels, les meves” (p. 18). I en aquest barri, el Paral·lel, és la frontera, “davant l’altre ciutat, la ciutat prohibida i desitjada dels somnis” (p. 11).


Si hagués de definir-la, diria que és una novel·la contra la solitud; a la recerca d’una vida plàcida; d’un temps perdut. Que no vol dir que sigui el millor. No m’equivocaria si digues que hi ha un cert to de nostàlgia ben entesa en tot plegat. Perquè els personatges, com l’autora, veuen com el barri canvia amb el temps. I ells amb el seu entorn. Tot muda i es transforma. És cert que queda l’essència, i vestigis del passat com el Cafè Nou; però tot (i tots) acabem també per sucumbir. Ara hi ha un nou Paral·lel; i una nova Barcelona.. “La memòria és mentidera, selectiva” (p. 57)


I de què va la novel·la? Doncs de dues dones, una vídua (Maria Endal) i una separada (l’Anna), conegudes d’infantesa, amb situacions familiars i socials ben distintes, que es retroben després dels anys i enceten una amistat, feta a força de confessions, davant la taula d’un cafè del Paral·lel; el Cafè Nou. “Les dones, en general, parlen massa i menteixen molt. Però de vegades són molt sinceres” (p. 71)


Som a Barcelona, a l’avantsala dels Jocs Olímpics. Però la novel·la parla més del passat que del present. Al cap d’uns mesos de confessions les dues dones tornaran a separar-se. Però ja no seran les mateixes. Les converses que mantindran, amb els personatges que han condicionat les seves vides o han estat a prop. La Maria Endal és rica; àvia; mare d’una filla, la Carolina, que no entén. El seu marit, en Joan Palau, era un mafiós; un producte avantatjat de la postguerra, ficat en negocis de joies i estraperlo. L’Anna és la narradora; casada amb en Ramon, empleat de banca. Ell acabarà per fer-li el salt i acaba per ser escriptor reconegut. I entremig, molts altres personatges (amics, familiars, amants, gent de barri,...), amb les seves misèries, alegries i contradiccions que va construint un llibre complex i coral “La fira de l’univers, planetes i estels que giravolten al ritme insegur del temps, de l’espai i en la qual els homes i les dones no som res més que pedretes més o menys brillants, més o menys grans, però destinades a esmicolar-se de pressa.” (p.166). Pura elegia.


La narració dels fets no és lineal. Costa primer d’entrar en la successió dels fets. Fins i tot, la narració va enrere quan li cal a l’autora i apunta el futur en un mateix paràgraf. Es parla del Montjuïc tenebrós, “...hi havia coves i refugis del temps de al guerra, amagatalls estranys, plens de gent marginal, de fugitius desesperats, de republicans tremolosos, que no volien sortir al món exterior.” (p. 51); també d’ una Barcelona republicana i de postguerra. Això sí, Costa domina amb mà destra les referències al passat, al present i al futur. Els fets són vistos des de l’òptica de diferents personatges. Això fa que la narració s’allargui a cops en desmesura. Fins i tot, opino, que el darrer capítol hi és badívol. Podria no ser-hi i l’obra no sen ressentiria gens.


El llibre és una obra, doncs, calidoscòpica; de molts personatges. El títol, la descomposició de la llum, me’l prenc com una metàfora. Com quan un raig incideix en un cristall i aquest es descompon en mil colors (bé, en veritat són set). L’acció transcorre lentament, doncs. Els personatges es construeixen a poc a poc. Els fets avancen a partir de les converses de les protagonistes i de les confessions de l’Anna, i la veu narradora. Diria que l’autora escriu des de la perifèria cap el centre; des dels marges cap el nucli; des de anècdota a l’essència. És per això que ens obliga a estar en tensió, a fer una lectura atenta; no superficial. I amb un llenguatge ric, on abunden frases poc corrents: de seques i de verdes, ara pla, tractar a baqueta, déu dóna faves a qui no té queixals, amb sang es fan més botifarres que amb l’aigua. Si sou assidus del seu blog, sabreu que a Costa li agraden els adjectius. Potser un pèl en excés, pel meu gust. “...en les nits tristes d’un estiu llunyà de revetlles decebedores” (p. 20)


Al final, l’autora sembla que s’autoqualifica en boca d’un personatge: “...calia decidir si es tractava o no d’una novel·la negra, de gènere. Una novel·la policíaca, amb l’assassinat com a final i principi de tota la història, o potser una novel·la sobre la força de al fatalitat, de l’amor, de l’amistat, de la solitud.” (p. 198). És que ja ens ho diu tot!


Sabeu que l’autora és la mantenidora d’un blog de culte: La panxa del bou. (bé, d’aquest i d’altres). No sé d’on treu tanta energia i tant prosa continguda per elaborar els seus posts diaris! Quina enveja!


El llibre va guanyar el Primer Premi Olga Xirinacs de novel·la el 2006. No sé perquè, però m’imagino que a la Júlia li va plaure especialment el premi pel nom de l’escriptora que duu; que imagino, una mica com ella.


Altament recomanable.

2.12.09

L'inici del capvespre al blog 'Anticànons' d'Helena Bonals



Davant la indiferència o l'oblit interessat, per part dels mitjans de comunicació convencionals, de molts llibres remarcables que es publiquen, és un goig trobar alguna referència -en aquest cas sobre la meva darrera novel·la- en blogs tan interessants com el d'Helena Bonals, Anticànons.


L’inici del capvespre de Júlia Costa (14/11/09)


Un títol amb ressonàncies amb 'El que queda del dia', encara que n’és força diferent. Repassant els meus apunts, m’adono de l’enorme riquesa d’aquest llibre, que, tot i que és ple del realisme, el determinisme i la resignació dels personatges, sempre hi ha, però, més d’un senyal d’optimisme latent, és una foscor, un inici de capvespre amb una mica de llum encara.


Per exemple en la història d’una prostituta adolescent, que “s’havia especialitzat a escoltar, la Veva. Per això no li havien faltat clients” (85). Trobar alguna bellesa en aquesta professió, sempre és admirable. Milan Kundera diu que escrivim el que les nostres parelles no volen escoltar. “La vida seguia, injusta, difícil, i al mateix temps, plena de possibilitats engrescadores” (120). La vida és gloriosa i difícil alhora, he llegit algun cop.


Pel que fa al determinisme dels personatges: “per no fer res no he tingut mai cap problema, els problemes vénen quan es vol fer alguna cosa” (77), o bé: “Els amors exaltats no porten enlloc, saps, Nita?” (39). O encara més: “No haga nada, créame. En la vida, muchas veces, lo mejor es no hacer nada... Tiempo que pasa, verdad que huye” (172). L’autora denuncia la resignació, contraria a tot romanticisme, a tota bellesa, a tota llibertat, a tota veritat.


I en relació al pas del temps, els records, també hi corren moltes referències en aquesta obra. “els minuts, com les monedes, es devaluaven, al llarg del temps” (88), “la infantesa és breu, una espurna en la vida, i en canvi té un pes immens, excessiu”(130) -Ana Ma Matute diu que l’home és el que queda del nen-. “Una dona és diferent, deien abans. I una merda. Una dona és una persona també, encara que es faci vella, mentre hi ha vida hi ha desig” (139), diu la Nita amb molta raó, el desig no pot canviar pas amb l’edat, encara que ho fem veure. “Els records són com els residus radiactius, aquests que no es poden eliminar del tot, però que han de restar soterrats amb cura, perquè representen un risc massa perillós” (147): són records que han de ser boicotejats, ignorats per poder seguir vivint, com ho fa el protagonista, Pep.


En aquest darrer sentit, la novel·la té un punt de duresa excessiva, com quan la narradora diu: “Hauria de tenir prou valor per llançar-se daltabaix del balcó, per amorrar-se al gas, qualsevol cosa abans no fos massa tard” (136). Però això es compensa amb la lucidesa de la narradora quan parla de com les persones més normals, un moment o altre són gratuïtament irresponsables. La veritat és que és el passatge que més m’ha colpit, perquè hi veig la vida retratada, sobretot amb “follaven sense preservatiu i menjaven en excés”. Per què? No ho sé, però es així, fora i dins del matrimoni vénen al món infants no buscats, si ja no avortats. Però és que “la voluntat no ho podia fer tot, ni l’esforç, ni els ideals més estables, indiscutibles” (155): el protagonista, d’un bon matrimoni, té una filla que li surt malament, mentre que un mal matrimoni té un fill correcte.


Hi ha un trosset amb el que discrepo: “aquella atracció mútua, constant, havia aconseguit d’anul·lar entre tots dos el pes sempre fràgil i dubtós de la cultura” (68). Una escriptora no pot ignorar mai el pes important de la cultura en una relació, per no dir imprescindible. En relació amb això: “el maestro que no sepa amar, no sabrá enseñar”: per ser artista, també, has d’haver estimat. Val la pena d’estar sol, però, abans de tenir un casament com el que descriu a la pàgina 133. Però “ningú no escarmenta en el cap dels altres” (135).


Dins dels meus anticànons hi ha diferències, però tots han de valdre la pena per permetre’m d’incloure’ls. Aquest és un dels més memorables que he fet, gairebé aprens alguna cosa a cada capítol, a cada apartat, a cada pàgina, i es llegeix com un caramel.


COSTA, Júlia L'inici del capvespre. Barcelona: Meteora, 2009