L'inici del capvespre (1)

L'autora firmant exemplars de L'inici del capvespre a la fira literària de Bellprat.

El món literari d'avui és complex, els llibres s'amunteguen als prestatges i taulells i aviat són subtituïts per uns altres. Ens passen desapercebudes novetats interessants, les grans editorials imposen les seves normes i el nostre temps, limitat, ens priva d'accedir a tot allò que surt. I fa que sovint tríem allò que tothom tria, de forma inevitable. Sembla un miracle que encara existeixin editorials de mida humana que ofereixin textos que ens parlen de nosaltres mateixos, no és fàcil arribar a un llibre no-convencional o no-promocionat. De vegades, la recomanació d'un amic proper que coneix a algú que li ha dit... aquest miracle del boca-orella, encara funciona. I llegim, per atzar, històries que podrien ser reals, que ens sorprenen i emocionen, com aquesta que trobem a L'inici del capvespre...

E. C.

Fragment de la novel·la:

Els dies de finals de febrer porten una engruna més de claror cada tarda, espurnes de bon temps, tot i que el fred faci, encara, sovint, revifalles sobtades. Pels carrerons del volt de la catedral, mentre l’Emma i les seves amigues feien temps per anar al cinema, s’escampava, aquella tarda, una melodia coneguda, trista, que esmicolaven amb cura tres músics ambulants. Els xicots semblaven concentrats en l’execució del seu concert improvisat, conscients del seu públic de passavolants. Tenien els ulls aclucats, interpretaven aquella música amb la mateixa expressió de transcendència que podien haver assolit a dalt d’un escenari d’anomenada. La majoria de públic era també molt jove. Nois i noies amb jerseis estireganyats, motxilles de coloraines i un munt de llibres a les mans. S’aturaven davant dels músics, escoltaven una estona, i continuaven amb la seva ruta, a la recerca d’un futur dubtós. Alguns seien una estona a terra, en silenci. Ben pocs amollaven alguna moneda dins d’un estoig de violí, fúnebre com un taüt, que restava obert davant dels intèrprets, esperant l’aportació generosa dels oients espontanis.

La Mireia s’arrapava al seu xicot, en Pau, mentre la melodia li distreia el pensament de tota mena de cabòries. Aquella música, un fragment mozartià força conegut, retornava el noi a la infantesa, no massa llunyana, a una escola assolellada i plàcida on havia estat feliç. O, almenys, innocent, indiferent a totes les possibilitats doloroses d’un demà proper. En Pau sentia sovint el cor encongit, neguitós, encara que tingués la Mireia al costat i pogués percebre la seva escalfor, la seva vitalitat resplendent, optimista. Tenia massa por de perdre-la, sentia l’angoixa desesperada d’aquella mena d’amor que abans tan sols relacionava amb cançons i pel·lícules, i aquella basarda l’ofegava i l’omplia d’un sentit de la responsabilitat adult i seriós.

Comentari sobre L'inici del capvespre fet per Jordi Cervera a Icat fm:

Meteora acaba de treure al carrer una d'aquelles novel·les que no haurien de passar desapercebudes de cap manera. És l'últim treball de Júlia Costa i es diu "L'inici del capvespre".

Al voltant de la figura de Pep Baltà, un mestre amb vocacions literàries, s'articula una història perfectament travada, una mirada literària i elaborada sobre la vida de cada dia, amb els seus entrebancs, les seves petites decepcions, els grans somnis i, és clar, les tragèdies. Tot sense sortir mai d'aquest marc que delimita el viure quotidià.

Júlia Costa aconsegueix el miracle sempre complex de bastir una gran novel·la només amb la seva gran capacitat per mirar-se les coses petites, per fugir de les grans èpiques i fer-nos apassionar per una història que, tot i no tenir el ritme trepidant de les aventures, xucla amb força i manté el lector aferrat a les pàgines, veient aquest mirall, de vegades poètic, de vegades cru, que ens reflecteix, ens emociona i ens condueix a la reflexió. Passat i present tractats amb mà delicada i serena.