12.1.22

PAISATGE

 




PAISATGE


Damunt dels terrats
la gavina blanca
s'emporta horitzons
cap a les muntanyes.

Vaixells molt petits
s’allunyen a l'alba
cap a ports llunyans
de color magrana.

Dalt dels arbres quiets
s’adormen les fades
i estenen vels fins
de tardors de plata.

Sorrals de cristall,
palets a la platja,
peixos de colors
presoners de xarxes.

Entre el romaní
hi fila l'aranya
pacient i subtil,
tendrament humana.

Voldria caçar
rantells sense traça,
insectes petits,
d'antena irisada.

Somnis sense nit,
el voltor els encalça,
espurneig d'estiu
a la fondalada.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
t'esperaré avui
que el demà s'acaba.

Aranyons al bosc,
mallerenga blava,
enganyapastors,
crit de cogullada.

Veuràs una creu
a la clariana,
on s'atura el vent,
rodamón de l'alba.

On arriba el crit
de la gent calmada
i la mort no sap
quin follet s'hi amaga.

Si vens i te'n vas
i arribes i marxes
no em diguis adéu
ni m'escriguis cartes.

Que jo no hi seré,
rodamón de l'alba.


Júlia Costa, Indrets i camins

5.1.22

FESTES NADALENQUES CONTEMPORÀNIES

 

 

FESTES NADALENQUES CONTEMPORÀNIES


La gent camina, arraïmada,

entre taulells i aparadors.

Insatisfets, els vells pastors,

tallen corriols a la contrada

on un pessebre acull l’estada

d’una partera capficada

i d’un fuster en atur forçós,

amb l’esperança esmicolada.



Dins del paisatge enfarinat

on hi conviuen les masies,

els minarets amb gelosies

i pous antics de suro arnat,

un bloc de pisos s’hi ha enlairat

amb un cartell dalt del terrat

i preus que pugen tot els dies

per exigències del mercat.



S’ha edificat el vell camí

per on s’anava a la muntanya,

i aquella balma i la cabanya

on Manelic es va adormir

aquella nit sense matí,

d’àngels cantaires d’argent fi

promocionant una campanya

d’un candidat a rei diví.



Canalitzat el riu proper,

no hi va a rentar la bugadera,

que ara té un pis petit, i espera

una alegria que no ve,

mentre convida a fer un cafè

el pescador, que ara és cambrer,

al seu refugi de soltera,

ple de records en devedé.



Pel pont, els reis, ja molt cansats,

vénen d’orient, seguint miratges,

sense regals i sense patges,

amb els camells deshidratats,

per una llum, enlluernats,

que els anuncia vanitats

a la pantalla amb mil imatges

en què l’estel s’ha transformat.



Pares Noels blancs i vermells

sacsegen tendres campanetes,

piquen l’ullet a les noietes

i pinten rètols amb or vell

a les parets d’un gran cancell

on, a darrera d’un taulell,

hi ha dependentes amb xancletes

que venen rom i moscatell.



Arbres de plàstic, galzerans,

fets amb cartrons plastificats,

boix de planter, tions importats

d’indrets exòtics i llunyans

i els mòbils nous dels rabadans

amb musiquetes d’arbres sants

i de dimonis escuats

i santes nits, de les d’abans.



Enforinyat en un carrer

on no hi ha llum ni galindaines,

ni so de flautes ni dolçaines,

ni postaletes de paper,

lluny del civisme, barroer,

murri, sorrut i sorneguer,

fugint d’hipòcrites moixaines,

cofoi, s’allera, el caganer.


Poemes inèdits