NIT DE DIUMENGE AL PORT
Retorna un pelegrí, la fira plega.
El diumenge abalteix les seves trampes
sota les lluminàries excessives
d’un breu castell de focs, extraordinari.
Bada la gent amb tanta faramalla,
un nou iot de gent rica al port avara,
i una sirena es deixa retratar
amb els pits recoberts de posidònies
Mercadegen els hàbils alcavots
amb el preu de les noies estrangeres,
i un manter fa un farcell amb galindaines
i el terral bufa lleu, sense malícia
Les infanteses suren als records,
les llísseres s’esmunyen sota l’aigua
i les gavines xisclen, excessives,
damunt del mur vençut del trencaones.
Arriba una petita barca bruta
farcida de gent pobra i famolenca.
Els vigilants l’empenyen amb les forques
per tal que torni al mar dels desnonats.
Els viatgers que baixen dels creuers
retraten la barqueta amb reverència,
i planyen aquest món tan inclement
on ells, per sort, esmorzen cada dia.
Els pirates s’asseuen a les taules
d’un restaurant de molta anomenada
on damunt de les blanques estovalles
s’apleguen menges de colors brillants.
Navalles i cloïsses, llagostins,
espardenyes, llamàntols i garotes,
tot amanit amb vi de les contrades
on les vinyes són fèrtils i agraïdes.
La nit s’escampa per damunt la sorra
i amants de tota mena dissimulen,
com poden, les passions, mig tolerades,
per les autoritats, sota les roques.
La ciutat, orgullosa del paisatge,
evoca els ancestrals temps de misèria
quan s’aplegaven, en aquest indret,
les misèries, el fum i la greixina.
Un periodista lúcid sense feina
fuig al cinema, a esventar els dimonis
de la impotència. La sirena torna
al seu regne abissal. La lluna plena
es reflecteix al mar. La vida passa
al so d’un esquerdat acordió
que toca un estranger. Les fulles mortes,
comenta un vell, amb ancestral tendresa.
Júlia Costa, poemes inèdits
