Confinada a la llar meva,
jo, presonera innocent
ploro quan pelo la ceba
per fer el menú del present.
Molt lenta la vida passa
mentre endego el meu dinar,
no goso sortir de casa
per si em renya algun urbà.
La primavera s'amaga
més enllà del meu balcó
i aquesta imprevista plaga
sembla que va de debó.
M'envien moltes cantades,
i missatges filosòfics
i consells i parrafades
amanides amb grans tòpics.
Molta gent va perdent feines,
menys els polítics, crec jo,
que ens avisen cada dia
dient que ens portem millor.
Sort del guasap, amb el qual,
parlo amb amics a tot hora
un invent fenomenal
que molta gent no valora.
No em vull fer il·lusions estranyes
sobre la fi del conflicte
ni per matar les migranyes
somniar en viatges a Egipte.
Ara he de dur un paperet
com allò del 'vull anar'
que digui d'on he sortit
i fins on vull arribar.
Vestida de confinada
surto per llençar la brossa
i torno a casa apressada
ja que pel carrer fas nosa.
S'acabarà aquest excés?
Tornaran els dies clars?
Anirem al Corte Inglès
a consumir adelerats?
En lloc de a casa tornar,
per Nadal, amb els torrons,
més aviat volem guillar-ne
i rodar per aquests mons.
M'enfonso en el bon consol
d'una lectura encertada
per passar aquest feixuc dol
de tan incerta durada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada