Faig un retrat a la primera rosa
que he vist al vell jardí de la infantesa,
avui un lloc on els fantasmes suren
mentre tan sols soc jo qui els pot percebre.
Em costa de percebre sons i olors,
matisos als tons febles de les plantes.
El temps s'emporta engrunes dels sentits
a poc a poc, sense que te n'adonis.
La pluja ha netejat la pols efímera,
xisclen els nous falciots de temporada,
neden cap-grossos als estanys de plata.
Els infants del present embadaleixen
pares i avis, i la vida passa,
sota el miratge de la primavera.
Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits, 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada