Després de contemplar, al cap dels anys, en la vella pel·lícula familiar d'una amiga, el vaixell de joguina del seu germà petit, que navegava en un estany de Montjuïc, a finals dels anys cinquanta del segle XX.
Els paisatges urbans esmicolen imatges
al passat amagat als racons mes feréstecs
on un temps enganyós s'ha abaltit al capvespre
d'aquest meu passeig breu pels camins de la vida.
A l'estany retrobat un vaixell de joguina
solcava els oceans de la imaginació,
sense por de naufragis ni d'atacs de pirates,
valent i evocador, sota un sol rutilant.
Agraeixo a l'atzar que l'estany existeixi
en aquest meu present amb foscors a tocar,
on tot ja esdevé fràgil, inconsistent i escàpol.
Miracle del cinema, de la fotografia,
de la casualitat capriciosa i mutable,
encara avui navega, el vaixell innocent.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada