ni crits dels abanderats
ni trets d'armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.
El meu mal no vol soroll
ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.
El meu mal vol pau senzilla
poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.
No és pas estrany, el meu mal:
el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.
Joves ardits i amb coratge
em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo
en encetar el meu viatge.
El meu mal no vol remor,
l'experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.
No em jutgeu sense pietat
si els himnes ja no em fan peça,
si m'amara la tristesa
i defujo tot combat.
El meu mal no vol res més
que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.
No em mouen les profecies
ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.
El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S'abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.
El meu mal és mal de vida,
malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l'eixida.
Júlia Costa
Poemes inèdits, 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada