escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.
Una cançó oblidada s'esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.
Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.
No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.
Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.
Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.
Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.
Júlia Costa, poemes inèdits (2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada