Un poema molt antic:
L'estiu s'enfonsa amb tels de cap al tard
sota de l'aigua clara de la platja deserta.
Hi ha coses que se'n van,
coses perdudes, que marxen sense pressa.
Bell vespre de tardor. Vora del port
t'amares d'una llum que no enlluerna,
la llum que avui es fon
entre les ones que jugant s'engresquen.
La darrera tardor, quina serà?
Deixar aquest món, quina angoixa, com reca,
malgrat totes les pors,
tots els neguits i totes les misèries.
Viure! La vida m'ha tractat prou bé.
de la seva pietat, jo no tinc queixa.
Però les hores se'n van,
hores perdudes, que marxen sense pressa.
Júlia Costa, poemes inèdits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada