25.3.15

LA TRAGÈDIA ÉS NOTÍCIA

Fa més de deu anys, amb motiu de l'atemptat de Madrid, vaig escriure aquest poema. Veure i sentir com es tracten les desgràcies (les que ens toquen de prop), fa molta angúnia, he hagut de tancar teles i ràdios i fins i tot em sembla copsar que els mateixos periodistes que han de fer el que els manen, -no està el mercat laboral com per plantar cara als amos- tenen una mena de mala consciència, encara bo. El mateix pel que fa als inevitables totòlegs tertulians de sempre.

Com en aquella ocasió s'atura gairebé tot, llevat dels esports i la publicitat, intocables ni que s'acabi el món. Potser ha de ser així, tot és espectacle i això no és nou, va lligat al tarannà humà. Avui hi ha qui es queixa dels disbarats que es poden trobar a la xarxa sobre els catalans o els alemanys, fa anys se'n podien llegir sobre els madrilenys i amb motiu de l'atemptat a les Torres Bessones, sobre els americans. Potser encara és pitjor la indiferència que provoquen tants morts quotidians que no coneixem. Si cregués en Déu diria allò tan vell de què ell ens perdoni...

Fem una pausa, per anar a publicitat
(11-3-2004)


La televisió parla de desgràcies i penes
de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.
Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda
i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera
i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,
els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.
La violència arrossega els infants i les cases
i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva
i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora
i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet
i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures
i s’apaga el cinema i el teatre i el ball

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis
entonen un rosari de greus frivolitats
i obren el seu mercat de productes inútils
sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat, del món i de la vida,
sempre roman obert, proper i acolorit
al racó de la llar on plorem infortunis
i apedacem amb cura un mitjó foradat.

Júlia Costa

10.3.15

DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS





 DAMUNT LA SORRA D'ARGELERS


Sol esquifit, vides planeres,
humitat trista i el no res,
parracs vençuts de mil banderes
damunt la platja d’Argelers.

Hi ha neu glaçada a les muntanyes,
l’aigua del mar acull els morts,
els esperits de les espanyes
s’acotxen junts en les dissorts.

Una cançó desesperada
fantasmes vells sense papers,
ni aigua ni pa, vida migrada
damunt la platja d’Argelers.

Des del present, la llagrimeta
i la impotència ens fan covards,
l’aigua salada d’una aixeta
torna molt lletjos tots els mars.

Soldats esclaus, aspre violència
damunt els polls dels presoners,
mentre els seus néts  cerquen clemència
sobre la sorra d’Argelers.

Un càmping nou damunt l’arena
acull els somnis menestrals,
sota plugim de lluna plena
dormen fantasmes ancestrals.

Els innocents de tots els segles
són ara víctimes només
i els botxins vells també són febles
sobre la platja d’Argelers.

Des dels camins impracticables
de més enllà del temps arnat
les processons dels miserables
saben que no hi haurà pietat.

L’aire d’hivern se’ns fica als ossos,
amb un alè fosc i pervers
i l’esperança es fon a trossos
damunt la platja d'Argelers.

D’Àfrica endins, de les somniades
mítiques terres de l’Orient
i de les pàtries escapçades
al fons de cada continent

arriben mares, criatures,
i vells xarucs sense diners,
grans malvestats, guerres perdudes,
damunt la sorra d’Argelers.

Oblidarem el temps que passa
i la impotència del present,
sí és que l’atzar ens ha dat casa,
seguretat i un llit calent.

Tornarem tard,  sense paraules,
som una engruna en l’univers,
es faran versos i retaules
sobre la platja d'Argelers.

Al capdavall sempre hi ha queixes
morts i malalts pels vells camins,
soldats a sou, filats i reixes
pels infeliços pelegrins.

Els déus absents riuen i callen,
Injustos, cruels i presoners
de les llegendes que embolcallen
tantes tragèdies, a Argelers.

Dels fugitius de sempre i d’ara
dels refugiats i els perseguits,
dels qui cobegen l’alimara
d’un far que ja no té sentit,

de la innocència i l’alegria,
del no retorn de tants senders,
hi ha una malmesa tomba antiga
sota la sorra d’Argelers.

Júlia Costa, poemes inèdits, març 2015