Paisatge sota la pluja
El matí rep
xerroles mortes al cau del meu televisor.
Ineluctables
conseqüències de fets remots, passen factura,
i els
insolvents i els endeutats i els grans morosos que remuguen
furten el
temps dels inactius i avorriment al desvagat.
Els morts
són morts, plou a ciutat.
Novells
acòlits s’embarbollen, amollen metges bons consells:
Ni
cigarretes ni aiguardent ni cap excés de marranxó
i caminar de
forma atlètica i nedar en aigües ben clorades,
beure molta
aigua i eutrapèlia a tort i a dret, tot moderat.
Els morts
són morts, plou a ciutat.
Clams
insistents de bordissalla, telèfons nous a tort i a dret,
reclams
tossuts de nous farratges, flascons de nyepa perfumada.
Amollo
dogmes caducats i d’altres nous se m’arreceren
a les
butxaques del gavany que tantes arnes han ratat.
Els morts
són morts, plou a ciutat.
Tendres
misteris telemàtics urpegen vida a
l’infinit.
A la
contrada assolellada reclamen ombres els albins.
Targes de
crèdit s’amunteguen entre la pell del cocodril.
Són temps
molt bons per al belitre i el bordeller ben preparat.
Els morts
són morts, plou a ciutat.
Fa
capcinades el pirata al seu vaixell convencional.
La
competència l’aclapara, la combustió dels bons costums
ha fet
inútils vells oficis, el seu mestratge irrellevant
desconeix
grans tecnologies. És un romàntic abrandat.
Els morts
són morts, plou a ciutat.
L’antiga
dàrsena ensopida acull una ombra d’esparrall.
Grups de
turistes s’amunteguen per retratar algun corb marí
i una
capella noucentista, un gratacels innovador,
una codina
pintoresca i un núvol esfilagarsat.
Els morts
són morts, plou a ciutat.
Júlia Costa, poemes inèdits, 2014
Júlia Costa, poemes inèdits, 2014
