Fem una pausa, per anar a publicitat
(11-3-2004)
La televisió parla de desgràcies i penes
de guerres que no acaben, d’un atemptat
sagnant.
Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda
i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.
Però s’atura de sobte la desgràcia propera
i una noia mig nua ens ofereix perfum.
La televisió explica com els valors es perden,
els experts pontifiquen sobre el com i el
perquè.
la violència arrossega els infants i les cases
i dones maltractades no troben protecció.
Però s’atura de sobte tota pena excessiva
i un cuiner somrient ens prepara un pastís.
I quan una tragèdia ens toca de la vora
i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet
i els rostres s’enfosqueixen i moren els
somriures
i s’apaga el cinema i el teatre i el ball,
fins i tot aleshores les pauses dels anuncis
entonen un rosari de greus frivolitats
i obren el seu mercat de productes inútils
sense por ni respecte ni pietat ni dolor.
El gran supermercat del món i de la vida
sempre roman obert, proper i acolorit,
al racó de la llar on plorem infortunis
i apedacem amb cura un mitjó foradat.
Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora. 2006)
3 comentaris:
Hoy el poema es más vigente que nunca.
salut
magnífic retrat d'aquesta societat ambivalent
Gràcies, Miquel i Xelo!
Publica un comentari a l'entrada