28.5.13

LA PÀTRIA SENZILLA


He rebut amb il·lusió un accèssit en els Jocs Florals d'Esplugues. Aquí podeu llegir els poemes guanyadors en totes les modalitats.



LA PÀTRIA SENZILLA

Lema: «Desig»
He travessat els camins de l’ahir,
fins a la vila dels dies de festa.
Ceps i bardisses, timó i romaní
i als cims més alts l’orgullosa congesta
que reflectia la llum del matí.
Vora el perill d’escarpades cingleres
un aligot dibuixava banderes.

He escoltat cants, i llegendes antigues,
rondalles velles i fets del present,
he trobat sempre mirades amigues,
I fins i tot l’enemic inconscient
que m’oferia pomells fets d’ortigues.
En una balma, records de batalles,
fusells perduts, oblidades mortalles.

He estat a fires, marxants de la sort
venien fum i miratges i estrelles,
he vist tavernes greixoses al port
i ramats nous amb daurades esquelles
i l’urc de creure en miratges de mort.
Fatxenderia, palaus verticals,
nous gratacels als carrer dels hostals.

Què és un país?, preguntava el captaire,
i el viatger desterrat de l’orient,
el lladregot, l’imprudent trabucaire,
i els refugiats de la balma del vent
arrossegats per la força de l’aire.
La terra hostil no coneix les arrels
ni entén el cant coratjós dels fidels.

He travessat les petites contrades,
i els grans suburbis i els curts viaranys,
no em plauen gens les estàtues daurades,
ni els grans castells, ni els herois d’altres anys,
ni les princeses ni els caus de les fades.
La meva pàtria és senzilla i banal,
millor una ermita que una catedral.

Vull una terra de pau i treball,
sense fronteres i amb portes badades,
amb un riuet que travessi una vall,
flors als balcons i boniques tonades,
la de la joia, la vida i el ball.
I tan senzilla i petita seria
que tot el món allà dins hi cabria.

Júlia Costa i Coderch
Accèssit a l'Englantina d'or

10.5.13

PANÒPTIC



PANÒPTIC


Des del terrat, amb els prismàtics
veig els turistes enigmàtics
arribar al port del Vell Consol
amb els infants vestits de dol
mentre els seus guies, potser erràtics
enyoren tardes amb més sol.
La pluja cau damunt del mar,
s’encén la llum del darrer far.

Els pescadors són a les cales
acompanyats de les primales
que cerquen noves sensacions
i amors ardits i fins nadons
per recordar velles nadales
en temps de contes i torrons.
Al Cafè Antic de les Arenes
s’hi deixondeixen les sirenes.

Dalt d’un prestatge engreixinat
una pantalla ha il·luminat
els futbolistes milionaris
que retratats a tots els diaris
de tanta gent són admirats
mentre fan bons itineraris.
Escolto els brams de la bubota,
i es baladreja la derrota.

Diuen que és temps de magres vaques,
de quincallers i fullaraques,
de xarlatans i bocamolls,
d’orats, de ximples i de folls.
Arrepapats a les hamaques
dormen els ogres dels rostolls.
Amb els peus nus, els penitents,
tresquen cansats, àdhuc contents.

El qui evadeix grans capitals
endega rutes pels fondals
i amb el sarró damunt l’esquena
enfila el cim i la carena.
Al capdavall no fa cap mal
car pesa molt la bossa plena.
Predicadors molt poc corruptes
bé que els absolen sense dubtes.

Núvols de plata al cementiri,
I focs follets i fum de ciri.
Malgrat les incineracions
els vells  costums sempre són bons,
Reso sencer tot el saltiri
i m’agenollo sota els trons.
Per un miracle inesperat
el llamp letal no m’ha tocat.

Faig molts retrats del panorama,
i oïda sorda a tanta brama
i a tanta nyepa sense arrels
que destarota els bons fidels.
Una gavina que s’exclama
em picoteja el nou estel.
Salpa del port del Vent Sinistre
el transatlàntic del ministre.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2013)