EL TEMPS I LES VINYES

(Aquarel·la de l'autora, vinyes a la Terra Alta)

El temps i les vinyes (QUATRE ESTACIONS)

Hivern

Els ocells del silenci planen damunt les vinyes,

una glaçada tendra embolcalla els vells ceps.

Els àngels han cosit uns vels de boirina

I  un repòs fet de segles somnia eternitats.

Passejo sense pressa pels caminals tranquils,  

el fred fa que l’alè sigui una bafarada

de somnis oblidats, que cerquen el seu món

a la terra promesa de les vinyes eternes.

S’abalteix l’esperança en els camps adormits,

la vida es mou més lenta i el ritme dels batecs

dels cors, sembla cercar un repòs infinit,

una mort temporal sense grans testaments.

La dolçor de la pau imaginada sempre

irisa la gebrada sota un sol indecís.

Primavera

A les feixes dels anys

parets de pedra seca

limiten els meus somnis

abaltits sota el sol.

Restes de velles vinyes

que enceten fulles noves,

malden per tornar a aprendre

el gust del raïm d’or.

Pel cel d’un abril tendre

fan capgirells els núvols

mentre esperen la pluja

i la flor del cucut.

Una tarda s’allarga

emmandrida i silent

aplegant incerteses

entre el cerç i el garbí.

I una oreneta torna

al niu on els seus avis

van omplir d’alegria

un bon temps oblidat.

Estiu

Al relleix del finestral

mirant la plaça abaltida

hi tinc un test sense flors

on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades

per a donar-me el bon dia

amb colors del temps que ve

i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,

I entre els núvols que matinen

hi dibuixen els falciots

els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit

desvetllen les hores tristes

i una veïna amatent

espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat

les eines esmorteïdes

entre somnis de palaus

i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,

més enllà de les botigues

els tractors enderiats

festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,

i entre la verdor infinita

reflecteixen els penjolls

el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu

i d’una gent que m’estima

i d’un present que se’n va

però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.

Un lloc, un moment, un dia,

que no tornarà mai mes

damunt la terra petita.

Tardor

Presonera a l’assut dels records

dorm la fada dels camps i les vinyes

que surava pels contes d’abans.

L’escalfor del sol vell de tardor

omple l’aire d’antigues llegendes

arrapades a l’ombra dels pins.

A la plana, remor de veremes,

i al cel núvols, creuats per estols

d’aus prudents, que se’n van cap al sud,

contemplades, amb un bri enveja,

pel pagès que fa temps va arribar

de les terres llunyanes de l’Àfrica.

L’alenada del vent de marina

humiteja els neguits del picot.

Júlia Costa i Coderch.Poemes inèdits