31.7.12

SENSE CONTRACTE (poema inèdit)




SENSE CONTRACTE

He vist bastaixos de terres llunyanes
pujant a pes bombones de butà,
al cinquè pis d’una rònega escala
on una àvia oblidada per la història
s’escalfa amb una antiga i rovellada estufa
que fa un tuf entranyable ja perdut
pels viaranys arnats del temps malmès.

Generosa, li amolla una propina,
calderilla daurada d’un present
que encara no és capaç de transformar
en les pessetes d’un ahir esvaït.

Algú espera, amb impacient neguit,
el momento en el qual mori la vella
i el pis es pugui rehabilitar
com molts altres d’aquesta antiga escala
on malgrat elements de modernisme
i una certa patxoca en els forjats
dels balconets, oberts a l’esperança,
ni tan sols és possible d’instal•lar-hi
un ascensor de dimensions petites
que segur que faria pujar els preus
avui més moderats que fa alguns anys
quan tot valia més del que valia.

Ah, prou van intentar foragitar
els llogaters tossuts, però aquesta dona
i un parell de famílies resistents
van entomar valentes aquell setge
i no es van rendir mai,
als diners, a amenaces ni promeses.

El bastaix potser encara no coneix
els seus drets laborals i sindicals,
no hi ha ningú esforçat que el representi
a les taules de les negociacions.

Hi ha un món civilitzat i un altre de feréstec
que sembla que a ningú li faci peça
i fins i tot en temps de vaques magres
i de planys i de crits i de pancartes
hi ha qui pacient carrega una bombona
i puja a peu seixant-nou graons
amb l’orgull de saber que té una feina
ni que sigui galdosa. Així és el món.

Júlia Costa, poemes inèdits.

26.7.12

TEATRE INÈDIT: CREPUSCLE JOIÓS (8, FINAL)








Acte tercer: Foscor

El sol és al ponent, a punt de fer-se fosc. Mitjans d’estiu. Entra Erén, cansada, i s’aclofa al sofà. Badalla.

Erén: Bueno, eso de haber adelantado la hora de cenar está muy bien, así se ha podido suprimir la merienda y todos vamos un poco más descansados... Muchos duermen, ya. Y esos mirando la tele, los dejo un ratito, que se distraigan, si pueden...

Mira la pila de revistes endarrerides, les fulleja, pel mig li surten fotocòpies amb referències turístiques.

Erén: Totes són endarrerides. Les porten aquí des del poble, la gent, com fent un gran favor, també porten llibres, roba, coses que sap greu de llençar, això els tranquil·litza la consciència i poden dir que han fet una mena d’obra de caritat, donar el que sobra, anem ben arreglats.  Hauré d’agafar una pila de paperassa i portar-la al contenidor. La Glòria encara les fullejava... aquí, a la pila, hi ha unes quantes fotocòpies d’aquell dossier que li vaig preparar, quan estava tan il·lusionada amb el viatge per Amèrica, cada dia afegia països i indrets al seu programa... Què bonic és veu el meu país en les fotografies! La propaganda turística mostra l’exotisme, la bellesa, tot maquillat. La gent que s’interessa pels nostres països, quan els veu en els fulletons turístics, no té cap interès en les persones d’allà quan som aquí, treballant i fent una vida com la seva, és així, què hi farem.

Entren MRosa i Marta amb bata i camisa de dormir. La Marta s’agafa de bracet a la Maria Rosa, que la fa seure. Porta la maquineta a la mà i intenta jugar amb ella. Està com aïllada en el seu propi món.

MRosa: No s’adorm, res, em sembla que des que li van donar la maquineta aquesta encara està pitjor, en lloc de guanyar memòria perd consciència, quin greu em sap, tant com xerràvem abans.

Erén: Hoy es la fiesta, la verbena de inaguración de las obras del paseo, empiezan a las once, han demanat permís al centre i se’ls ha atorgat, sempre que la gresca no s’acabi massa tard, al capdavall és dissabte, avui. Demà vindrà un capellà a fer missa aquí, ja ho saben, oi? És per tot això de la festa i el passeig, volen que tornem a obrir l’antiga capelleta, l’hem hagut de netejar, ara es feia servir de magatzem. Fa anys en feien cada diumenge, de missa, a la residència, però com que ara hi ha tan pocs capellans van haver de deixar-ho i els interns qui hi volen anar els portem amb el minibús de l’ajuntament al poble. Vaja, vostè ja ho sap, tot això, Maria Rosa.

MRosa: Fa molt de temps que no hi vaig, a missa. Però bé, demà hi aniré, m’imagino que es farà alguna referència a la Glòria.

Erén: Pobra Glòria! Recordo que li vaig haver d’explicar tot jo. Glòria, no s’alteri, li he de dir una cosa, segui, segui. Després no vaig poder evitar que s’ensopegués amb un diari i, a més a més, per la televisió també n’han parlat tant d’aquestes estafes. Ara ja no en parlen  tant, es comenta que al darrera de la gent com el nebot de la Glòria hi havia peixos més grossos i que ho han volgut tapar una mica... Vénen eleccions, ja se sap.

MRosa: Mentrestant ell, ves a saber on és, amb els diners de la tieta i els que ha robat a tanta gent, el malparit.

Erén: Per Argentina, Cuba, Perú, Mèxic, Brasil, allà on volia anar la pobra Glòria. Se la podia haver emportat amb ell, al menys. Va agafar un atac d’histèria, de nervis, d’angoixa. Després es va quedar abaltida, s’amagava, no volia parlar amb ningú, se’n recorda? Es veu que aquest paio per aquells països el coneixen a totes les cases de putes, al menys això explicaven fa uns dies en un programa de televisió d’aquests que destapen escàndols de tota mena.

MRosa: Pobra dona. Ella que no volia saber res d’això de la mort a mida, dels projectes de llei per a una mort lliure i digna, va decidir que la seva fos ràpida, digna, lliure.

Erén: (abaixant la veu) Encara sort que tot plegat va passar per natural, tenia el cor feble, més del que semblava, aquest medicament que prenia té moltes contraindicacions. El metge ja va veure que no era culpa de ningú i que després del tema dels assassinats de iaies a la residència d’Userda i de coses com la de la Natàlia, si deixem que surti a la llum un accident així, un suïcidi, no resulta gaire agradable, la residència s’acaba d’enfonsar i no està la cosa com per anar tancant establiments, cada vegada hi ha un muntant de població vella més gruixut. Ja passem prou penes i perdem prou llocs de treball, darrerament. Des del govern també ens han insistit en no parlar-ne i ens ajudat a tapar-ho tot. Només ens hauria faltat la tele, aquí dins.

MRosa: Tens raó. Millor no fer soroll. I de la Natàlia, que en sabeu?

Erén: És a una altra residència. Ja li vaig dir al fill, que no podria tenir-la a casa. Es va enfurismar amb nosaltres, ens volia denunciar. I això que ell sabia on havia anat, no sé com va arribar fins a Barcelona, a un barri on havia viscut, es veu que sempre acaba allà, quan es perd...  Sembla que va parar un cotxe, va dir que es trobava malament. No, si quan vol alguna cosa sembla que estigui centrada i tot.

MRosa: Li deu recordar la joventut, la infantesa, l’antic barri. Per això hi deu voler tornar de tant en tant.

Erén: I no la va voler tornar a portar aquí. La té a Barcelona, en una residència pagant pela llarga, pel meu gust molt pitjor que aquesta, la veritat. Una casa de pisos adaptats, diu el fill que la vigilen molt. Em sap greu que s’emprenyés tant, havíem fet amistat, és molt bon tio, vidu, m’hauria agradat... Si és que jo em vull casar, ja sóc grandeta, vull una companyia fixa, sap... Fins i tot havíem dit que sortiríem plegats, però després de la discussió ja no em va trucar més ni jo tampoc. Que el bombin!!!

MRosa: Estàs molt bé com estàs, no t’emboliquis...

Erén: Doncs ara tinc un home en perspectiva, miri. Jo necessito un home encara, potser m’ha quedat el desig del que em va passar d’adolescent tot i que em podia haver passat a l’inrevés i agafar fòbia al sexe. No li he acabat d’explicar mai, però sap que la meva àvia m’explotava sexualment? Un bon noi es va enamorar de mi i vaig fer una cosa molt dolenta.

MRosa: Ja saps que no m’espanto de res, jo.

Erén: Per això li explico, que tinc ganes d’esbravar-me, darrerament. I no em vull anar a confessar amb capellans...

MRosa: Explica, explica (prement-li la mà amb afecte)

Erén: Vaig aconseguir que m’ajudés a escapar-me, aquell xicot, però va haver de carregar-se la meva àvia, va ser molt desagradable ja que no es volia morir de cap manera i va ser més difícil que matar el Rasputín. Sap qui era, oi, el Rasputín?

MRosa: Sí, dona. Estalvia’m els detalls macabres, que no m’agraden.

Erén: Quan fugíem tots dos plegats, una vegada consumat el crim, vaig recordar que la iaia tenia diners amagats i vaig voler tornar  a buscar-los i després, quan el vaig veure tan babau i vaig pensar que l’hauria d’aguantar tota la vida, no sé què em va agafar, vaig fugir sense ell. Després vaig saber que uns pinxos a sou de la meva àvia, que era una mena de mafiosa i traficava amb tota mena de coses, l’havien mort de mala manera... És estrany, li explico a vostè i, com que fa tants anys, em sembla que mai no va passar... Jo era molt jove. Oi que sembla mentida, tot això?

MRosa: Sempre ens excusem en això de ser joves. Imagino que devies tenir motius per desitjar la mort de l’àvia, és clar, però això d’abandonar-lo...

Erén: Em vaig sentir lliure i no em vaig voler tornar a embolicar. Després, amb els diners, sap què vaig acabar posant, a Medellín? Un bordell de poca volada!!! Déu o el destí em van castigar, vaig caure en les mans d’un pinxo, que em va fotre els diners. Però jo ja no era una nena tonta i explotada, tenia més experiència. Aleshores, amb el poc  que em quedava, untant aquí i allà, vaig aconseguir venir a Europa. I aquí estic, des de fa gairebé trenta anys. Amb feina fixa, papers. Però sense home fix (riu). Només contractes temporals, he, he, he.

MRosa: Val més que no hi pensem en el passat. La vida és dura, complicada, cruel. Et maltracten i et tornes dolent, egoista. L’única cosa que compta és el present.

Resten totes dues en silenci, pensatives, mentre la Marta juga amb la maquineta.

Marta: Ara faig llengua catalana, escolteu. Completi la frase:  Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un... jurat, plat, penjat, soldat?

MRosa: Penjat, Marta, penjat.

Marta: A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és: cridat, saltat, cantat, fumat?

(Entra la Mila)

Mila: No puc dormir. A més, d’aquí una estona comença la festa a l’antiga carretera, quines ganes tinc de veure-la, des d’aquí no sé si es veurà prou bé.

Erén: Podem pujar al terrat, no hi deixen anar els residents però farem una excepció si em prometen que no s’enfilaran ni es llençaran daltabaix... que ja hem tingut molts disgustos darrerament. Agafarem el muntacàrregues del darrere. Però és un secret, només vostès. Em sembla que la cadira de rodes hi cabrà.

Mila: No em trec del cap la pobra Glòria i això del seu nebot.

MRosa: Mira, ella ja no té maldecaps, ja se li ha acabat tot, les coses bones, les dolentes...
Mila: Els viatges, els fums, els records.

Marta: (cantussejant) La Glòria rentava/ al riu argentat/ camisa de seda/ mocador daurat/ un cavaller passa/ cavaller i cavall/ bugadera hermosa/ galta de cascall/ galta de rosella/ vermell de l’amor/ la vostra mirada/ em rentarà el cor... No em menteixis ara/ cavaller traïdor/ que de ma germana/ cercaves conhort.

Mila: Molt bé, Marta, cantes molt bé i no repeteixes mai cap cançó, no sé pas d’on les treus. Avui cantaran havaneres, aquí davant, segur que les saps totes, també... Jo crec que moltes cançons te les inventes, que ja té mèrit.

Marta: La NUri no ve mai.

Mila: Va venir ahir mateix, Marta. Que no te’n recordes?

Marta: No m’enganyis, fa anys que no ve.

Mila: Quina creu, pobreta. La Núria ahir mateix es va estar tot el dia amb ella.

MRosa: No hi ha res a fer, res, en això del cap el que es perd no es recupera, encara menys a la nostra edat.

Marta: La Nuri em va ajudar a fugir, quan va passar allò de l’amo i després també va fer de testimoni, davant de la guàrdia civil, i això que era molt joveneta. Després, més endavant, li vaig escriure, al cap dels anys, quan ja teníem la caseta i quan vaig tornar a Barcelona ens vam trobar, ella era una nena i jo una dona però ara ja som dues velles. Com pot ser?

Mila: (a la Maria Rosa)  Veus, ara bé que raona i recorda coses coherents.

Sona un mòbil, és de l’Erén.

Mila: Aquests aparells, no sé pas com van, com que no em truca ningú ni he de trucar a ningú. Em sembla que no aprendria pas a utilitzar-lo, ja vaig tenir feina amb els telèfons normals. La Glòria sí, que el feia servir.

Erén: (agafant el telèfon, que porta a la butxaca de la bata). Sí, sí, hola Toni. Quina sorpresa! Què feu? (espera, mentre l’altre parla, li va canviant la cara, empal·lideix). Què dius? Em deixes de pedra! Em sap molt de greu... sí, no t’amoïnis, tot està oblidat, ja et vaig dir que ningú no en té la culpa, d’aquestes coses... Sí, a Sanxo Dávila, demà, a les tres, miraré de venir, sí, sí, ja parlarem, ho sento, ho sento molt, t’acompanyo en el sentiment (espera que l’altre parli) Una abraçada, Toni, calma’t, no hi pensis, tu no tens la culpa de res. Ni tu ni ningú, ella era així, fugia... Un petó, Toni. Sí, demà parlem (penja, es queda mirant el telèfon uns instants). En pau descansi, Déu l’aculli al cel, rezaré por ella, besos.

MRosa: Qui era? T’has quedat trasbalsada.

Erén: El fill de la Natàlia.

Mila: Li ha passat alguna cosa?

Erén: Sí. Òndia, quines coses passen. (empipada) No diré que me n’alegri, això no, però després del que em va arribar a dir aquest carallot que encara no ha superat el complex d’Edip!!!

MRosa: Erén, explica’t, sisplau.

Erén: El fill va decidir que no la volia dur a cap residència, aleshores que es va escapar, quan va estar a punt de denunciar-nos, em vaig discutir amb ell, recorden? Em va dir el nom del porc i de la residència, penjaments a dojo!!!

Mila: Sí, sí, quin disgust vas tenir, i tot per culpa meva.

Erén: La Natàlia ja tenia la dèria d’escapar-se, des de feia temps... El Toni se la va endur a casa i la cuidava, la vigilava bé però se li va tornar a escapar de casa una altra vegada, cada dia feia coses més estranyes, un dia es va cremar la mà amb el foc de la cuina, en una altra ocasió li va tirar lleixiu al brou, al final va decidir portar-la a un altre centre, privat, que li va semblar segur, molt vigilat... A Barcelona, en un edifici alt, no gaire lluny d’on viu ell, que l’anava a veure cada dia. Doncs no saben ben bé com però va poder sortir a un balcó o a un terrat i es va llençar daltabaix, ahir de matinada, dient que era un colom i que volava, es veu que tenia aquesta mania, que era una colometa, recorden que aquí ja deia coses així? Va aprofitar un moment de canvi de torn.

Mila: Mira, es trist de reconèixer, però tant de bo ha fet Déu. A la família se’ls han acabat els problemes.

Erén: Ara el Toni m’ha demanat disculpes per tot el que em va dir aleshores, que ja s’ha adonat que no era tan fàcil vigilar-la... Demà és l’enterrament, si volen venir. Aquest noi estarà destrossat, tenia una mena d’adoració malaltissa per la seva mare. Mila, s’anima?

Mila: Jo no, no estic d’humor per anar a enterraments. Ni per anar enlloc.

Erén: I vostè, Maria Rosa? La portaria en el cotxe de la residència.

MRosa: No ho sé, ja veurem, fa tant de temps que no surto d’aquí, no en tinc gens de ganes però, potser m’aniria bé sortir, també...

Erén: Ja sé que no hauria de pensar aquesta mena de coses en un moment tan trist, però, què faré si el Toni em demana altra vegada per sortir? Ara estic sortint amb un altre senyor, fa un mes, el vaig conèixer en un ball de gent gran, en un centre cívic. La vida és així, o no tens pretendents o te’n surten dos o tres.

Mila: Ep, encara que trobis nòvio no ens deixaràs pas, oi?

Erén: Ni boja ho faria, jo, això. Ara que tinc un bon contracte, encara que no em paguin massa. Jo la meva feina, la pagueta, a més, m’agrada aquest lloc.

Maria Rosa: (rient) És clar, m’imagino que aquí et sents jove, quan ens veus a nosaltres...
Erén: No s’enyora el passat, s’enyora el futur que es tenia de jove, de fet. No sé on ho vaig llegir, això. Quan la meva àvia me les feia passar tan putes (riu), literalment parlant, jo sempre imaginava coses estranyes, prínceps, aventures, així ho suportava tot, aquells homenots suats que se’m tiraven al damunt, la boja de la meva iaia, imaginava que era rica, lliure, que viatjava per tot el món en grans cotxes lluents. La felicitat de vegades és avorrida.

Mila: Potser sí, quan ets jove vols coses, després no vols res, només viure uns instants més... Un dia més.

MRosa: Aviat acabarà l’estiu, els dies s’escurcen, no m’agrada, aquest temps, es fa fosc aviat, massa aviat...

Del carrer arriba una música i se sent una veu que parla:

Veu: Veïns del poble de Les Roselles, d’aquí una hora començaran els actes commemoratius de la inauguració de les obres per a rehabilitar la vella carretera i convertir-la en un magnífic passeig, amb bancs i quioscs de begudes, tindrem centres comercials a tocar, aconseguir-ho ha estat obra d’un grup de veïns preocupats pel futur de la comarca i de la nostra població.

Avui tindrem música, havaneres, ball i cercavila amb diables i focs artificials. I demà, xocolatada per a grans i petits, trobada de gegants...

(La veu es va allunyant)

Marta: (picant de mans) Festa, festa, hi ha una festa!!! Per fi fan una festa i anirem a ballar, en Manel no volia anar mai a ballar i a mi m’agradava molt, ballar, jo ballava pels camins, pels pobles.

A fora se sent música de festa major, la Marta es posa a ballar sola i canta la cançó que toca l’orquestra, canviant ‘Maria’ pel seu nom:

Marta: Quan ressona el cornetí, es remou tot l’envelat, doncs ja se sap que vol dir, que el ball de rams ha arribat, lalalalala, ai Marteta, ai Marteta que ets bonica, tens les calces, tens les calces de setí...

Erén se li acosta, li segueix la broma i es posa a ballar amb ella, la Maria Rosa i la Mila piquen de mans, segueixen el ritme.

De sobte s’atura el vals jota i s’escolta la música d’una cercavila que s’acosta, timbals, una banda de música, petardos.

Marta: (para de ballar) Festa, festa!!! (corre cap a la finestra, obre les cortines, els porticons, a fora es veu llums de coets, se sent molt soroll.

Mila: Em sembla que no caldrà pujar al terrat, des d’aquí ho veurem molt bé, després d’això de la Natàlia m’estimo més no pujar enlloc, no fos cas que ens vingués un mareig.

MRosa: Festa, festa!!! La pobra Glòria, com gaudiria del passeig, i del centre comercial, cada dia hi aniria, sembla que serà aquí mateix, uns quants metres més amunt... això el súper xinès. El dels mobles d’un sol ús el posen una mica més enllà.

Totes s’acosten cap a la finestra. L’Erén torna enrere, tanca la televisió i diu als avis ficticis:

Erén: Vinga, vinga, tots a mirar la festa, que no n’hi ha cada dia, tots al finestral que la carretera torna a ser viva, viva!!!!

Miren l’exterior una estona. Després l’Erén suggereix:

Erén: Millor que pugem al terrat, ho veurem millor tot, hi ha molt bona vista i el capvespre és clar, avui hi ha llunya plena, a més a més... Ah, hem recuperat la carretera, la carretera!!!

Marta: (picant de mans) Festa, festa, festa!!!!

MRosa: Vinga, doncs, tothom al terrat, com m’agraden els terrats!!!! Ja tenim carretera altra vegada!!!

(surten totes menys la Mila que es queda una mica més contemplant l’exterior. Se sent a l’Erén que la crida)

Erén: Vinga, Mila, que l’esperem per pujar al terrat, que tinc la clau del muntacàrregues...
Mila: Hem recuperat la carretera... sí... (dirigint-se al públic) tot i que és una carretera com la de la vida, que potser no ve d’enlloc i no va enlloc.

(surt, tot s’enfosqueix, la música s’allunya)


Final


Comentaris sobre els personatges i la temàtica:

Aquesta obra de teatre recull de forma lliurei anacrònica i el futur impossible de cinc grans personatges femenins de la literatura catalana, que coincideixen en una residència geriàtrica: Marta, de Terra Baixa, Maria Rosa, de l’obra del mateix nom, ambdues creacions guimeranianes, Mila, la protagonista de Solitud, de Víctor Català, Glòria, la de l’Hostal de Sagarra i Natàlia, de la Plaça del Diamant, ara amb alzheimer. Laura, la de la Ciutat dels Sants, una altra dona literària, ha mort fa poc a la mateixa residència.
Té cura de totes elles, en una institució amb un nom de reminiscències juvenils vampíriques, ‘Crepuscle Joiós’ Eréndira, la colombiana explotada per la seva àvia en un inoblidable i simbòlic conte de García Márquez, una immigrant que treballa en un sector on hi treballen moltes immigrants, la cura dels vells. Una altra dona literària, Amaranta, fa poc que ha retornat al seu país.
Serveixi tot plegat d’homenatge a la literatura, el teatre i les seves protagonistes femenines, sovint amb vides tràgiques i dissortades. El seu destí, poc conegut, mai explicat, sempre m’ha desvetllat la curiositat. Sempre m’he preguntat si totes elles no havien tingut, en algun moment del seu ignorat futur, la sensació de no haver encertat el camí, un camí que els seus creadors i creadores van interrompre en algun moment de les seves vides literàries.

25.7.12

TEATRE INÈDIT: CREPUSCLE JOIÓS (7)



(CONTINUACIÓ)



Glòria: Marta, no cridis, que la gent fa la migdiada.

Marta: Si no crido, Nuri. Al Manel li agradava, sentir-me cantar, i al llop amo també, i que ballés, jo ballava molt bé. Amb l’home que em feia de pare anàvem pels camins, cantant, ballant, demanant almoina, aleshores em semblava horrible, aquella vida. I ara, qui la pogués haver... Jo era jove i ballava i l’amo em va dir què volia i jo vaig dir que feina i feina ens va donar.

Glòria: No sóc la Nuri, jo. La Nuri et va venir a veure ahir. Sóc la Glòria.

Marta: La Glòria? La Nuri? A la Nuri sempre li va agradar el Manel, fins i tot es va casar amb un home que hi retirava. És bona noia, la Nuri, sempre em ve a veure, de vegades porta el seu nét, ha fet una bona vida. La Maria Rosa va matar el seu home, oi, Nuri?

Glòria: Què dius, Marta? No diguis bestieses.

Marta: A tots els homes els hauríem de matar, a gairebé tots. Saps, sempre han fet igual, a Barcelona, quan ha vingut una festassa han fet marxar els pobres o els han amagat. Sempre. Havíem de demanar pels pobles per això, perquè ens van fer fora de la ciutat, hi havia una cosa que celebraven, no ho sé, una fira, jocs de pilota, no me’n recordo. Va venir el rei... no volien que es veiessin els pobres, ni els afamats, ni les bagasses, ni els gitanos que aleshores anaven amb carros i acampaven a la vora dels rius.

Glòria: Parles de les Olimpíades? Ah, quin ambient, a Barcelona, com me’n recordo... Però no, no pots parlar d’això, fa massa poc temps. No sé de què em parles, Marta.

Marta: Per això i per moltes coses més al Manel li agradava la muntanya, el fred, la solitud. Però a mi em va acabar per aclaparar, aquell silenci, sobretot quan se’m van morir els dos nens i ja no en vaig tenir cap més. No li vaig dir mai que m’avorria, tenia un deute molt gros amb ell, és clar. Però ja no era com abans, no, ja no. Ens fèiem grans i ell gairebé no parlava. Deia que no feia falta, que ja no ens calia parlar, que ens sabíem els pensaments. I jo sí, que sabia els seus, però em sembla que ell no sabia els meus, no, no, no. No va saber mai que jo somniava amb el llop pelut. Però sí, la Maria Rosa va matar el seu home i el meu home va matar... no, no t’ho diré, que ja ho saps Nuri, ja saps que ho va fer perquè era bo, un bon home. I fort, m’abraçava, semblava que se’m volgués menjar, a vegades em feia por i tot però el vaig estimar molt... Va matar un llop, molts llops.

Glòria: No t’empesquis coses, Marta, segur que el teu home era molt bo, molt honrat, potser va haver de matar algú al temps de la guerra, com tothom.

Marta: La guerra. La guerra ens va anar bé, vam passar gent, amunt i avall, amunt i avall, capellans, jueus, jueus, capellans. I més endavant, comunistes, del maquis,d’aquí, d’allà, tots espantats, fugint dels llops. Vam fer diners i ens vam comprar una caseta a França. A la muntanya. Però quan el meu home va morir em van agafar ganes de tornar, deien que Barcelona havia canviat molt, vaig vendre la caseta, vaig arreglar els papers, no sé com. Vaig escriure a la Nuri i la vaig trobar, va ser com un miracle, ella em va ajudar, també vivia a Barcelona, aleshores. I em vaig comprar un piset a la ciutat, allà no hi havia llops ni  n’hi hauria mai. Tenia alguns diners, pocs, però anava fent. I un dia una dona em va venir a veure a casa, de l’ajuntament, li havien dit que jo era molt gran, que estava sola i em va recomanar venir aquí... I la Nuri també. No pots estar sola, Marta. Vaig caure un dia, a casa, sola, em vaig trencar una costella..

Glòria: Sí, dona, sí, totes estem igual. On s’està millor és a casa, però arriba un moment en el qual es necessita ajuda...

Marta: Sí, era bo, però quan li sortia el geni... Ell i jo havíem perdut la innocència, ens l’havien fet perdre, la gent és dolenta.

Glòria: La gent també som nosaltres, Marta. Tots som gent. Bona, dolenta, de vegades bona, de vegades dolenta.

Marta: Una dona sola no era res, abans.

Glòria: La covardia. Jo em vaig espavilar, mira. Tenir feina, diners, és imprescindible per perdre la por. Dona, pobra... tot s’ajunta.

(Entra Erén i la Maria Rosa darrere seu. La Maria Rosa porta un llibre a la mà. Seuen)
Erén: Què, no fan la migdiada?

Glòria: La Marta s’havia adormit una estona però em sembla que l’he desvetllat. La Mila i la Natàlia són al jardí. I aquesta colla, com sempre, mirant la televisió...

Erén: La televisió distreu. Abans els vells, als pobles, es quedaven mirant l’infinit, el no res. I, si feia fred, el foc.

Glòria: Fer-se vell era dolent abans i és dolent ara. Ara som vells més tard, però tot arriba i quan arriba és igual tot.

Erén: (cantusseja) La vejez, es la más dura  de las dictaduras, la grave ceremonia de clausura de lo que fue la juventud alguna vez...[1]

Glòria: Ens podries cantar alguna cosa més alegre, oi? Sí, una dictadura, no ho havia pensat mai, la pitjor de totes, ningú no s’hi pot rebel·lar, no té sortida, ni final. Mira, me’n vaig una estona al jardí, amb  aquelles dues. He pensat que faré un viatge, un llarg viatge. Quan pugui parlar amb el meu nebot li diré que he decidit aprofitar el temps que em queda, ara que encara vaig fent, sempre he volgut anar cap a la teva terra Erén, Colòmbia, Argentina, Brasil, Xile, la Patagònia, aquelles cascades tan grans, que fan arcs de Sant Martí...(dibuixa un arc en l’aire)  Em feia por pensar en tantes hores d’avió, pel cor, que el tinc una mica feble. Tu no voldries venir amb mi, Erén? Hi hauria d’anar amb algú, és clar...  Fa anys vaig estar a punt d’anar-hi amb un home, amb un amic, però es va morir. Tothom mor.

Erén: Jo, ni boja penso tornar per allà, però li puc trobar algú, conec gent, si ho diu seriosament, això, és clar... Vol que li miri?

Glòria: Sí, sí, mira si em trobes una noia com tu, o més jove.

Erén: Si vol li miro per internet preus, hotels, tot això...  Li faré un dossier i s’ho estudia amb temps, hi ha moltes ofertes, hi pot anar després de l’estiu.

Glòria: Sí, sí, i tant, m’he decidit, finalment. O ara o mai, serà el meu darrer viatge. Fa anys, abans de venir aquí, en feia un cada any una mica llarg però després de l’operació vaig tenir por, em vaig acovardir i el meu nebot em va aconsellar tranquil·litat, el metge em va explicar que els avions no em convenien. Però m’és igual, m’estimo més morir viatjant que aquí, en aquest forat de món. Maria Rosa, vols venir, et convido?

MRosa: No, no, no m’agraden, els viatges, la veritat. Ja no estic per viatges però tu encara ho pots fer, és clar que ho has de fer.

Erén: Miri, vaig al despatx, a mirar-li a l’ordinador, sí...

(Surt, animada)

Glòria:De vegades sembla una criatura, aquesta noia, i ja deu anar cap als cinquanta, no és cap joveneta... Qui cada dia està pitjor és la Marta, pobreta, cada dia se li va més l’olla, amb perdó. Ara mateix em deia  uns disbarats, i es queixava que tu no li vols explicar coses...

MRosa: Si em sembla que ja ens ho hem explicat tot, fa tant de temps que compartim habitació.

Glòria: Em deia que tu havies estat a la presó, que havies mort el teu marit, fa anys.

MRosa: No me’n creus capaç?

Glòria: Dona, no ho sé. Jo, quan el meu em feia el salt amb la Roser també hi vaig pensar, en matar-los tots dos, en aquests moments el cap se t’escalfa.

MRosa: Jo em vaig casar molt jove, molt enamorada.

Glòria: Sí, em vas dir que es deia Andreu, com el meu home.

MRosa: Fa tants anys de tot això, tot just es començaven a fer bones carreteres, el meu marit treballava en una d’elles i van matar l’encarregat de les obres. Jo sabia del cert que ell no podia haver estat, però van trobar el seu ganivet, havien  discutit, hi havia problemes amb la feina.

Glòria: I el vas matar?

MRosa: No, a ell no. El van dur a la presó, lluny, a l’Àfrica, aleshores no era com ara, o potser era ben bé com ara. Érem pobres, no teníem un bon advocat, i allà es va posar malalt, lluny de mi, mal tractat... Es va morir. De pena. Hi havia un altre home que m’anava al darrere i jo em trobava sola i em va anar agradant. Quan ets jove, ja ho saps, allò de la pell, que deies l’altre dia. Sense home no ets res. Al final, vídua, li vaig dir que sí, estava obsessionat amb mi. Jo era bonica, aleshores. Vaja, em sembla que ho era, els homes em miraven, aquell m’espiava quan rentava al riu i tot, les dones anàvem a rentar la roba dels treballadors.

Glòria: Els homes d’aleshores tenien la dèria d’anar a espiar les bugaderes, sí, era un costum ben pocasolta. Ara com que les noies ja van mig nues pel carrer no els cal fer tant el carallot.

MRosa: Doncs la nit de nuvis, abans no passés res, ja m’entens, que aleshores no era com ara i no hi havia relació si no es passava per l’església, que així anava tot, la gent estava com enderiada amb el sexe, potser més que ara, reprimida.

Glòria: Noia, em tens ben intrigada.

MRosa: Li vaig fer confessar tot i em va dir que sí, que ell havia mort l’encarregat i havia fet que culpessin l’Andreu i que havia esperat, esperat, tot per tenir-me... Se’m va ennuvolar la vista i amb un ganivet que hi havia a la taula, encara amb les restes del dinar de bodes per recollir... El vaig matar, sí. I vaig anar a la presó, però tothom em va entendre i no em va sortir una condemna molt llarga, jo els feia llàstima, i el meu home, el primer, amb qui la justícia havia comès una errada, també els feia llàstima. No sé com va anar, però em van sortir deu anys i en vaig fer cinc, perquè era treballadora i obedient, allà dins. Només volia sortir, sortir, no volia que em passés com li havia passat a l’Andreu, que es va decandir.  Les monges em van ensenyar una mica més de lletra, i a cosir, i em van buscar una feina després, que no ho feien amb tothom, això. Mira, encara els estic agraïda.

Glòria: M’has deixat de pedra, Maria Rosa. No sé què dir-te. Però vaja, jo t’apreciaré igual, per mi ets la mateixa...

MRosa: Vaig fer de modista, aleshores, i em vaig defensar per anar vivint. Vaig conèixer alguns homes, m’anaven al darrere, però creia que els havia de dir la veritat i no gosava, així que no em vaig tornar a casar. Com que no tinc ningú, quan vaig veure que em feia gran de pressa vaig mirar d’entrar a una residència i vaig venir a parar aquí. Aleshores no hi havia l’Erén, i una altra noia, l’Amaranta, es veu que va tafanejar la paperassa i es va assabentar de tot això, em tenia por... Amb la Marta vam arribar pràcticament juntes i per sort ens van posar a la mateixa habitació. Sempre ens hem avingut molt, fins ara.

Glòria: T’asseguro que a mi no em fas cap por, Maria Rosa.

MRosa: El pitjor és que de vegades em penedeixo d’aquella mort, però no pas pel fet d’haver-lo mort sinó perquè aquell home m’agradava, em cremava en el seu foc i no va arribar a ser meu ni res, qui sap, potser hauríem viscut bé, al capdavall, sense parlar dels morts, fent veure que no sabíem res, que no havia passat res. Voler conèixer la veritat és dolent. Del primer gairebé no me’n recordo, pobret, però del segon...  Hauria tingut fills, amb ell, ho hauríem oblidat tot... Ho va fer per amor, com jo mateixa, que el vaig matar per amor, per venjança, per por. És com si el tingués clavat a dins, com si també s’hagués venjat de mi fent que no fos capaç d’estimar ningú més. No sé perquè t’explico això, Glòria. No em fa res admetre que vaig ser a la presó, no em faria res haver-lo mort si després no me n’hagués penedit d’aquesta manera, sense penedir-me’n, m’entens? (s’eixuga els ulls, plora). Bé, ja ha passat tot, han passat els anys i com que no crec que hi hagi ni cel ni infern no em trobaré ni l’un ni l’altre enlloc, quan mori.

Entra Erén, amb uns papers a la mà, contenta.

Erén: Eh, ¿qué les pasa a mis viejitas? Maria Rosa, si está llorando, venga, venga (l’abraça).

MRosa: Res, coses de velles.

Erén: Miri, miri Glòria. Aquí, llista d’hotels, ofertes de vols, informació sobre Xile, Argentina, Colòmbia... Brasil. Ai, ja m’agradaria anar-hi, però vaig jurar que no hi tornaria, allà. A cap lloc d’Amèrica. Mai. Una promesa és una promesa. Vamos un ratito al jardín y lo miramos?

Glòria: Sí, sí, necessito que em toqui l’aire una mica, sortim, sortim... Maria Rosa, no et preocupis, no sé de què ens hem de preocupar ja, de res, de res. Tot ha passat, només el present existeix.

(La Maria Rosa es queda sola, comença a fullejar el llibre que ha portat, llegeix en veu alta):

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui![2]
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui.

Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l'enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l'escandall encalci les estrelles!


MRosa: (parlant per a ella mateixa) Ai, no l’acabo d’entendre, però com m’agrada aquest poema. Que la nafra no es tanqui, quan es tanquen les nafres tot és mort, encara sort que aquí tenen una petita biblioteca. Diu l’Erén que gairebé ningú no agafa cap llibre mai, només jo de tant en tant i la Mila. A la Marta li costa llegir, jo tampoc no en sabia fins que vaig ser a la presó. Allà me’n van ensenyar i també em deixaven llibres per llegir, llibres de missa, és clar, i de vides de sants i amb poemes d’en Verdaguer, de frares i monges sants. Però vaig tenir sort, hi havia una monja molt amable, molt intel·ligent, la van matar amb quatre més quan la guerra, pobra Germana Magdalena, que no havia fet mal a ningú. Jo crec que estava una mica enamoriscada de mi, al capdavall les monges també eren unes víctimes d’aquells anys, d’aquella manera de pensar... En canvi aquella altra, la Germana Pau[3], era ben diferent, la típica dona que s’ha fet monja a causa d’algun refús, d’algun desengany amorós... Una amargada. Fa tants anys, de la presó. Amb la Marta, com que vam arribar plegades, ens vam fer molt amigues, van veure que érem més o menys de la mateixa comarca i ens vam explicar les misèries, encara que ella no se’n recordi, ja. Jo li llegia en veu alta poesies, novel·les romàntiques, ja érem una mica velles però no tant com ara i encara sortíem pel poble a fer un volt i anàvem a alguna excursió, a alguna visita cultural. Però ara ha canviat molt, ella ja no és res més que una ombra. I jo vaig pel mateix camí.

(entra la Mila, alterada, empenyent amb dificultat les rodes de la seva cadira ella mateixa)

Mila: On és l’Éren? I la Glòria?

MRosa: També han anat al jardí, em pensava que estaven amb vosaltres.

Mila: Com que la Natàlia semblava tan servicial amb mi li he demanat que sortíssim de la residència, ja saps que la porta és oberta sempre perquè mai no s’ha escapat ningú... Tot anava bé, hem caminat una estona pel costat de la carretera i, de sobte, ella ha arrencat a córrer, a córrer, i jo no l’he pogut encalçar... Oh, ho sento tant, ha estat culpa meva, volia sortir una mica a fora.

MRosa: Però, com se t’ha acudit? No li podies demanar a alguna de les noies, a mi mateixa?

Mila: La Natàlia semblava estar millor, m’ha explicat coses de la seva família, raonava!!!

MRosa: Vaig a cridar l’Erén, de moment no hauríem de dir res a ningú, potser torna i tot s’arregla sol... (surt, de pressa)

Mila: (amoïnada) Segur que la troben, no tinc por per ella, tinc por per la gent de la casa, per les treballadores... Aquestes coses surten al diari, dona d’una residència perduda qui sap on, no vigilaven prou... Sempre es busquen culpes, responsabilitats, caps de turc. Amb el poc personal que hi ha i la bona fe que tenen, de no tancar la porta de fora, encara se les carregaran. Abans, quan passaven més cotxes ho feien, per por del trànsit però ara ja fa temps que deixen que els residents entrin i surtin lliurement, no hi ha perill. On deu haver anat la Natàlia? Oh, i abans d’arrencar a córrer m’ha donat una empenta a la cadira que de poc no em fa caure, es veu que ho tenia pensat, això d’escapar-se. El fill ja ens va explicar que se li havia escapat un parell de vegades... (Mira per la finestra)

Entren Glòria, Maria Rosa i Erén

Erén: Senyora Mila, buena la ha hecho. Pensaba que usted tenía más cabecita. Sortiré amb un cotxe, no pot haver anat molt lluny, tampoc. No hi amagatalls, per aquí. En tot cas potser ha arribat al poble, en quina direcció ha anat?

Mila: Cap a Forcadell, carretera avall, però corria com una esperitada.

Erén: No diguin res a ningú, si les criden per sopar i algú pregunta els responen que m’han fet uns encàrrecs i he sortit a comprar quatre coses, una excusa, i que la Natàlia venia amb mi. Telefonaré al fill, potser ell sap on acostuma a anar quan fa aquesta mena de coses...
Mila: Sí, sí, ves, ves, quan més triguis més lluny serà...

Erén: Au, no pateixin, no se’m posin nervioses que no arreglem res.

(Surt)

Glòria: (a la Mila) No t’amoïnis, dona, on vols que vaig? Algú se l’ensopegarà i la portarà cap aquí, s’imaginarà que és de la residència.

(Entra la Marta, les mira a totes i seu en un sofà, uns segons de silenci)

Marta: Quin silenci!!! Ha passat un àngel!!!

MRosa: La Natàlia s’ha escapat, estem amoïnades.

Marta: La Natàlia? Qui és, la Natàlia? No la conec...

MRosa: Aquella senyora que va arribar fa uns dies, que no té el cap clar.

Marta: La mama de la Mila, sí... Sempre va amb el cotxet de la nena, de la Rita.

MRosa: Déu meu senyor!!! Cada dia pitjor, pobra Marta!!!

Marta: El cotxet és aquí, ha deixat la nena aquí (mirant la Mila).

Mila: Marta, jo no sóc cap nena, sóc la Mila, que no em coneixes?

(La Marta fa un posat estranyat, es queda pensativa, en silenci, no sap qui és ni on és)

Glòria: Aquí tot s’encomana, tot. He de fugir, de marxar, anar de viatge (comença a fullejar els prospectes de viatges, les altres tres parlen entre elles, en veu baixa, intentant explicar a la Marta qui són i el que ha passat).

Se sent la música dels avisos.

Altaveu, Veu de dona: Es fa saber a tots els residents i residentes de Crepuscle Joiós que acaba d’arribar un dels equips itinerants d’atenció preferent amb el doctor Rocarol, psiquiatra geriàtric, la doctora Gaivé, d’estudis genètics, l’oftalmòloga senyora Cabaner i una infermera podòloga. Tots aquells i aquelles que precisin dels seus serveis que es dirigeixin a l’administració per complimentar la sol·licitud. Interessats i interessades en el tema del projecte de llei de la mort a mida, es prega que vinguin a passar consulta amb el psiquiatra.

Veu d’home: Se hace saber a todos los residentes i residentas de Crepuscle Joiós que acaba de llegar uno de los equipos itinera.ntes de atención preferent con el doctor Rocarol, psiquiatra geriátrico, la doctora Gaivé, de estudios genéticos, la oftalmóloga senyora Cabaner y una enfermera podóloga.Todos aquellos y aquellas que precisen de sus servicios que se dirijan a administración para cumplimentar la solicitud. Interesados e interesadas en el tema del proyecto de ley sobre muerte a la medida, se ruega que vengan a pasar consulta con el psiquiatra.

MRosa: Hi aniré, vull parlar amb el psiquiatra, per allò de l’informe sobre la demanda d’una mort a mida, al menys fer una mica de soroll. També em vull fer repassar la vista, per si un cas. Mila, tu no hi havies d’anar, també?

Mila: Sí, sí, però ara no estic d’humor, em trobo molt alterada, encara els semblaria que no estic bé del cap i em farien un informe negatiu. Ves, ves-hi tu, ja m’explicaràs com està el tema... Ja tornaran. I si fa falta, per això de la vista, ja aniré al poble.

MRosa: Sí, tornaran, però no se sap quan. Aquests serveis itinerants cada dia es van reduint, també. Bé, com vulguis, tranquil·litza’t, ja veuràs com tot s’arregla.

(Surt de la sala)

Marta: M’havia adormit, em sembla. Oi, Gloria?

Glòria: Sí, devia ser això, deies coses una mica estranyes...

Marta: (es treu de la butxaca un aparell) A la darrera visita la neuròloga itinerant em va dir que utilitzés aquest aparell, hi ha jocs de memòria, problemes d’aritmètica, és molt divertit... Em va dir que anava molt bé per mantenir el cap clar, que ja començava a tenir algun problema. Sí, em sembla que sí. De vegades no recordo res, no sé què he fet abans ni què he de fer després. I si em passa com a la Laura, que va acabar que no sabia ni caminar, ni parlar? Cargoladeta allà al llit, tot va anar tan de pressa, va arribar aquí que encara anava fent, deia bestieses però menjava sola, passejava... I en quatre dies...

Glòria: No t’hi enfundis, no millorarem, aquest de la vida és un camí sense retorn.

Mila: Sense retorn, quan es deixa un indret val més no tornar-hi.

Marta: No sé què vols dir, tu saps més que no pas jo, jo no vaig estudiar, tot just sé una mica de lletra, la Maria Rosa em llegia novel·les i versos però ara ja no ho fa, ja no m’explica res, no en sé el motiu, em sap greu.

Glòria: I aquí encara empitjorem, no veus com acaba tothom? La decadència s’encomana, per això jo vull marxar d’aquí, fer un viatge.

Marta: A mi no m’agraden els viatges, en vaig fer un de molt llarg, a peu, de joveneta. I després un encara molt més llarg, per les muntanyes, vaig anar a França i França és com Espanya, com Catalunya. Tot és igual. Gent, camps, muntanyes, cases, vells, criatures, jovent. Negres, blancs, xinesos, jueus, moros, cristians, gitanos i catalans, tots fem el mateix, Glòria. Per què, ets la Glòria, oi? Oi que t’he dit el nom bé?

Glòria: Sí, dona, sí.

Mila: I jo la Mila, te’n recordes?

Marta: El meu home va matar el llop i de vegades, anys després, vaig pensar que potser m’hauria anat millor quedant-me amb l’amo, qui sap, qui ho pot saber... No crec que fos tan dolent com semblava, de vegades era bo i em portava regals, de les fires, unes arracades amb pedretes vermelles que vaig llençar per la muntanya, per un estimball, ara em sap greu (es toca les orelles). Mai més no he portat arracades, ja.

Glòria: Plànyer el que no va ser és absurd, Marta. Vas fer el que havies de fer i quan ho havies de fer, no tinguis dubtes. A més, no serveix de res pensar en el que hauria pogut ser. Al capdavall només tenim un destí, poques coses podem decidir, però jo encara puc decidir alguna cosa. Un viatge. Morir als Andes, a la Patagònia... Com deu ser, tot allò? (fa com si parlés amb la Marta però ho fa per a ella mateixa, la Marta l’escolta embadalida).

La Mila s’ha acostat a la finestra i està absent, mirant a fora.

Glòria: Un meu germà se’n va anar a Amèrica, fa molts anys. Aleshores molta gent emigrava, durant un temps ens enviava cartes de l’Argentina, amb noms de pobles on anava a treballar que a mi em sonaven a cançó exòtica, Huinca Renancó, General Levalle, Rosario, Buenos Aires, els tangos... Amb l’Andreu havíem ballat molts tangos, es van posar molt de moda i fins i tot per la festa major en tocaven i venien uns músics de Girona, una orquestra, amb un cantant molt ben plantat que es deia... Eudaldo Legard. Bé, potser no es deia així, Legard té les mateixes lletres que Gardel, era com una mena d’homenatge. Amb allò del tango et podies arrambar una mica més al promès, com amb les americanes, que eren un altre ball, el de fer petons... he, he.

Marta: El teu germanet. Que bé, tenir germanets. Jo no en vaig tenir cap. I els nens se’m van morir del tifus, ara es curarien però aleshores se’m van morir, el Maneló i en Martí. El meu home es va arriscar i va anar a cercar un metge, lluny, però res... Si haguéssim viscut a ciutat potser s’haurien curat, però fins que no va venir el metge... ja era tard, molt tard.

Glòria: El meu germà ens escrivia, de tant en tant, però a la llarga ens vam perdre la petja. No sé si és mort o si es viu. Si vaig a l’Argentina el buscaré, tinc la darrera adreça, aquí, mira (es treu una carta rebregada de la butxaca, la mostra a la Marta que no li fa cas). És de fa més de cinquanta anys, ja deu ser mort, però va tenir fills, segur... Els tangos, que bonics són, els tangos.

Marta: (canta)

Quina bella sort/ de tenir germana/ joveneta que és/ i entenimentada/ joveneta que és/ en finar la mare/ es vesteix de dol/ i regeix la casa, larà, i regeix la casa...[4]

Mila: Com m’agrada, quan cantes, Marta! No sé d’on treus aquestes cançons!!!

Glòria: (mentre va manipulant el telèfon, escoltant, marcant números de forma compulsiva) La meva germana petita també es va morir. Jo l’estimava però em va fer molt de mal, potser no podia fer una altra cosa. Em queda el seu fill, en Jordi, però no sé què passa, potser té espatllat el telèfon, potser el meu no va bé, provaré amb el fix, a la cabina del vestíbul. Després de sopar ho faré, ara no és a casa... Trucaré a algun dels seus fills, a veure si tinc el número enregistrat.

Marta: (assenyalant el telèfon de la Glòria) Tu també tens maquineta de la memòria? Va molt bé, mira, veus, ara faré sumes (comença a manipular la maquineta), tres i dos cinc, i cinc deu, i set, disset, menys deu, set, multiplicat per dos, catorze... Del poc que he pogut aprendre sempre m’han agradat més els números, l’aritmètica, que no pas la lletra, tot i que m’agradava quan la Maria Rosa em llegia contes, versos. En Manel venia amb diners i em deia que els comptés jo, que els guardés jo, els amagàvem en un lloc segur, i vam poder comprar la caseta, i aleshores ja els portàvem al banc, com s’ha de fer. Tant de treballar per tants pocs diners, després la vaig vendre, però me la van pagar justet, eren mals temps i jo volia tornar a Barcelona, on havia viscut de petita i ho vaig aconseguir. El meu piset d’Horta, ara el tinc hipotecat, em passen uns diners cada mes i amb això també pago una part de la residència, tot i que és pública s’ha de pagar una miqueta, segons els diners que tens, oi Glòria.

Glòria: (sense deixar el telèfon) Sí, sí, és clar, un tant per cent. Jo també el pago però comparat amb el que cobren les privades...

Marta: (amb la maquineta) Això és molt distret, surt un dibuix i has d’endevinar el tros que falta, el pots triar entre tres que surten després, veus, a aquesta casa li falta la xemeneia, a aquesta cara li falta una orella, a aquest nen... no sé què li falta, no ho sé, no ho entenc.

Glòria: A mi em van dir també si volia una maquineta d’aquestes però vaig dir que no, de moment, quina bestiesa, estar teclejant com el jovent, sense parar.

Marta: Va bé per la memòria, Maria Rosa.

Glòria: Ja es veu. Sóc la Glòria, jo, la Glòria.

Mila: Jo tampoc no en vaig voler, de moment, però potser en demanaré una, no sé si la sabré fer funcionar. Glòria, tens el telèfon de l’Erén, el número del mòbil? La podríem trucar.

Glòria: Val més que esperem una mica, encara l’atabalarem.

Entra la Maria Rosa, empipada.
La Glòria va mirant els prospectes i de tant en tant telefona, sense sort.
La Marta juga amb la maquineta i de tant en tant riu sola, en adonar-se que ho ha fet bé o que ha encertat.

MRosa: Quina mena de metges són aquests!!! M’han fet respondre unes preguntes absurdes, que em feia l’ordinador... Jo només havia de picar la resposta... quin dia de la setmana som, quants anys tinc, quant de temps fa que sóc a la residència. Aquestes, encara...  encara eren normaletes. Després et preguntava coses més absurdes, està satisfeta amb la seva vida? Sí, no, a mitges, no respon. Ha pensat en alguna ocasió en suïcidar-se? Sí, no, a mitges, no respon. En cas afirmatiu, com havia pensat fer-ho: arma blanca, arma de foc, asfíxia per suspensió, llançament des d’una alçada convenient... Se sent valorada per la gent que coneix? (parents, amics, treballadors del centre, tatxi allò que no convingui), molt, poc, una mica, gens, no respon. Amb el psiquiatre gairebé no hi he parlat tot i que em deia de tu i pel nom, com si ens coneguéssim de tota la vida, bé, com si jo fos una criatura, Maria Rosa, vol formar part del programa pilot per a una mort a mida, pel dret a reivindicar una eutanàsia activa? Ha mirat un informe sobre la meva vida i s’ha quedat groc quan ha llegit allò de la presó i de la mort d’en Marçal... M’ha dit que el meu perfil de pacient potser no respon ben bé a allò que cerquen en aquest estudi, que en d’altres temps havia tingut comportaments disruptius, una cosa així, una collonada. Disruptius, que deu voler dir, això? Em temo que hauré de prendre jo la decisió quan calgui i no comptar amb millores legislatives ni amb res de tot això!!! Ni amb els metges!!!

Mila: Ja he fet bé de no anar-hi, doncs... no ha tornat, l’Erén?

MRosa: No, no pateixis. Ja veuràs com és aquí a l’hora de sopar, tot i que sense ella segur que ens endarrerim. Òndia, ja són més de les vuit!!! I aquesta colla com sempre, mirant la televisió i dormint, dormint, dormint.

Glòria: Me’n vaig a trucar des d’administració, pel fix, em temo que aquest telèfon no va bé... Em sembla que després ja aniré cap al menjador.

(surt de la sala)

Marta: No li va bé la maquineta. S’ha espatllat.

Mila: MRosa, sisplau, ves fins a la tele i posa el volum una mica més alt, a veure si a les notícies de la comarca diuen que han trobat alguna dona.

MRosa: Si han trobat algú no ho diran fins més endavant, dona.

Mila: Tant és, fes-ho, sisplau, a mi em costa, de moure’m, i no sé com es fa, amb aquests comandaments.

(la Maria Rosa s’acosta al racó dels avis i de sobre d’una tauleta agafa un comandament, canvia el canal, puja el volum i comença un noticiari)

Veu del Locutor de la televisió: Els oferim l’avanç informatiu local del vespre. El bon temps primaveral ens acompanyarà encara durant una setmana, després vindran pluges que afectaran gairebé tota la nostra comarca, a causa d’una borrasca que ens ve del nord d’Europa.

La festa del maig s’ha celebrat aquests dies a Vilabubotes, amb un gran èxit. La ruta generada a causa de la novel·la historica ‘El fantasma de la monja enterrada viva’, que s’esdevé a un antic convent del poble, del qual tan sols en resta actualment una petita capella, ha fet augmentar la demanda turística al municipi, sobre tot en caps de setmana. Noies disfressades de monges de l’època acompanyen els visitants i els llegeixen fragments de la novel·la. L’autor del llibre és el nostre company d’informatius, el Marc Lladoner.
(pausa)

Hi ha una certa polèmica a Les Roselles a causa del projecte per a convertir l’antic tram de carretera, que passava pel poble, en un llarg passeig amb bancs, nous arbres i guinguetes de begudes i entrepans. A tocar d’aquesta antiga carretera també hi ha previst d’instal·lar-hi un gran supermercat xinès i un centre comercial nòrdic dedicat al moble a mida d’un sol ús. El grup ecologista s’hi oposa i un dels arguments és que a tocar del tram on es preveuen més serveis hi ha una residència d’avis i la seva tranquil·litat es veuria alterada...

(Maria Rosa baixa el volum, empipada)

MRosa: Has sentit? Aquest projecte s’ha de fer aquí, on som nosaltres!!! Un passeig! Marta, un passeig i centres comercials!!! La vida altra vegada davant nostre!!! Aquests ecologistes del dimoni es podrien ficar la llengua al cul o preguntar-nos a nosaltres què volem!!!!

Marta: Un passeig, on, el passeig?

Mila: Pobra Marta! Tant que enyorava el soroll i ni se n’assabentarà, si continua perdent facultats!!! Quina sort, botigues, gent, un passeig, criatures!!! Però torna a posar el volum, a veure si diuen alguna cosa...

MRosa: Ja has vist que no, de moment. Bé, ara pujo la tele altra vegada.

Locutora: Avui s’ha sabut que Jordi Ripollès, antic diputat i que havia estat durant anys regidor de cultura a Barcelona, a més d’haver tingut diferents càrrecs en empreses del ram de la filatura, president de l’entitat Cultura Nostrada, pot està implicat en un important afer de corrupció política i estafes diverses. Ripollès es troba desaparegut i s’ha dictat una ordre de recerca per intentar detenir-lo, tot i que se sospita que pot haver sortit del país amb diners, en una operació molt ben planificada... Ripollès es conegut a la nostra comarca pel fet que durant anys va ser el propietari de la fàbrica Filnet, que va donar feina a tanta gent, i on avui està instal·lada una gran biblioteca comarcal i un centre d’assistència primària.

MRosa: Jordi Ripollès! No serà el nebot de la Glòria, aquest?

Mila: No dona, deu ser una casualitat...

MRosa: Ella sempre diu que és un home important i ric, conegut. Alguna vegada ens havia ensenyat revistes on estava retratat al costat del President de la Generalitat, de ministres i gent d’upa.

Mila: Fa dies que l’està telefonant i ell no li respon, em fas malpensar.

MRosa tanca la televisió sobtadament.

MRosa: No vull veure més notícies, el millor és no saber res del que passa, vinga, vinga, iaios i iaies, que ja és l’hora de sopar, ja us podeu anar despertant.

S’escolta per l’altaveu la música dels anuncis.

Veu de dona: Es comunica als nostres residents i residentes que poden dirigir-se al menjador per a sopar, com és habitual. Avui podreu degustar la nostra sopa de carbassó sense sal i filet de panga arrebossat amb ou dietètic. Per postres fruita del temps o flam casolà. Bon profit!
Es prega que les persones que precisen dietes especials ocupin les taules vermelles, al costat dels qui mengen per sonda nasal o triturats adients al seu estat. Gràcies per la col·laboració.
Veu d’home: Se comunica a nuestros residentes y residentas que pueden dirigirse al comedor para cenar, como es habitual. Hoy podréis degustar nuestra sopa de calabacín sin sal y filete de panga rebozado con huevo dietético. De postres, fruta del tiempo o flan casero. Buen provecho!
Se ruega a las personas que precisen dietas especiales ocupen las mesas rojas, al lado de aquellos que comen a través de sonda nasal o triturados convenientes a su estado. Gracias por la colaboración.
(Per l’altaveu es torna a escoltar la sintonia i una cançó entonada per un cor infantil, pot ser ‘volem pa amb oli’ o qualsevol altra).
MRosa: A sopar! A sopar!!!
S’escolta un clamor, el cor de vells, ‘a sopar, a sopar’.

La Mila s’adelanta, nerviosa, i surt. La Maria Rosa va cap a la porta i mira a la Marta:
MRosa: Vinga, Marta, a sopar, apaga la maquineta d’una vegada.

Marta: Acabo aquest problema. Escolta: Si una oveja tiene cuatro patas ¿cuántas patas tienen diez ovejas? I si ve el llop, Maria Rosa? Ets la Maria Rosa, oi que sí?

MRosa: Clica quaranta potes, apaga la maquineta i vine amb mi, Martona.

La Marta obeeix, s’aixeca i segueix la Maria Rosa. Tot s’enfosqueix.

(FINAL DEL SEGON ACTE. CONTINUARÀ)



[1] La vejez, cançó d’Alberto Cortez
[2] Poema de Maria Mercè Marçal
[3] Referència a un text de Víctor Català.
[4] Poema de Guerau de Liost