31.10.10

La Fira del Temps





Fan a la plaça la Fira del Temps
sota una carpa estelada de plata.
Tot de marxants amb capell escarlata
i amb un somriure esquerdat a les dents
venen engany als possibles clients.
Sobre els taulells es passeja una rata
que fuig de l’aspra cacera del gat
mentre rosega un minut oblidat.


Hi hem arribat per comprar primaveres
i a vendre antigues glaçades d’hivern,
les tardes llargues, el pas d’un vell tren
i aquella absurda i inútil espera.
Baratarem l’hora absurda i sobrera
per un instant que serà massa car.
Sota un fanal que espargeix llum somorta
un munt de gent va fent cua a la porta.


Fan una rifa cap a mitjanit.
Hi ha un grapat d’anys per qui tingui fortuna
i nits d’amor sota espurnes de lluna,
somnis, viatges i almostes d’oblit.
Porto una taca de pena al vestit
i una maleta farcida de runa.
L’atzar, variable, entre tendre i hostil,
balla inconstant, com les pluges d’abril.

-Qui vol un bri xafogós de l’estiu?
-Qui, una tardor sense fulles daurades?
-Qui, el fals orgull de les guerres guanyades?
-Qui, estels d’aram reflectits en el riu?
L’encarregat de la fira ho escriu
tot a un gran llibre de tapes folrades.
I una gropada de vent de dissort
porta un calfred que ens apropa a la mort.

Jo ja he comprat a unes quantes parades
les unces velles d’un temps més barat.
A la butxaca, en el pou d’un forat,
les he perdut pel camí de tornada.
Ai, de la vida, estantissa i somniada.
Ai, dels juliols i la joia del blat.
Encara al pit, amagat i calent,
hi he conservat un bocí de present

                                             Júlia Costa. Indrets i camins

17.10.10

EL GOS COIX




EL GOS COIX

Escardalenc i coix, pels carrers de la vila,
vagareja un gos blanc que algun dia fou bell.
Toleren el seu pas amb llàstima i potser
una mica d’angúnia, però sembla que ningú
acull la seva estranya i feble solitud.


Des de dalt dels terrats altres quissus contemplen
tranquils i ben peixats, el gos abandonat,
i esperen que el seu amos el portin a les vinyes
a trescar feliçment per camins plens de sol
mentre damunt dels camps s’escampen les veremes.

En temps de plenitud i de tractors curulls
de raïms d’or daurat o de tons ametista,
amb el neguit alegre de les bones collites,
el pas feixuc i ranc d’aquest gos solitari
mostra el tràgic destí del seu fosc desempar.

Potser algú el va deixar en una carretera
i un cotxe indiferent li va tallar la cama,
o potser va ser un amo sense afectes constants
qui no va voler a casa l’animal esguerrat
després d’un accident antic, imprevisible.

Forma part de l’exèrcit dels pobres de la terra,
és símbol de l’atzar que juga amb tots nosaltres,
car malgrat que ens mirem el món des del terrat,
ben peixats i tranquils, estimats, necessaris,
podem esdevenir un dia gos inútil,
solitari i perdut, desorientat i magre.

Júlia Costa. L'ombra de les vinyes (inèdit)

10.10.10

La casa de la badia




M’aboco a un finestral guarnit amb flors vermelles,
A la casa que mai no he tingut ni tindré,
Davant d’una badia on canta un mariner
I on hi brolla, a la tarda, el crit de les cornelles.



Se’n van a sardinals les barques de la vida,
La gavina retroba els camins de la mar,
Espurnegen al vespre les llampades del far,
I passegen plegats l’enyor i la fugida.



Els estornells, gregaris, formen geometries
Al cel que cada dia té un color diferent.
Quan arriba el migdia la remor de la gent
Construeix un passeig al volt de la badia.



S’obren bars i cafès I botigues de festa,
Pengen estris inútils a les velles voreres,
I fan fotografies les noies estrangeres,
Al vaixell important i a la barca modesta.



M’aboco al finestral, mentre un núvol somnia,
de la casa que mai no he tingut ni tindré.
La badia s’adorm i somnia també
En futurs impossibles quan arriba el migdia.



S’encenen mil fanals i els estels i espelmetes
Que a les taules dels bars volen cridar l’amor.
Un vaixell sense ruta posa rumb a estribord
Cap al mar de l’oblit, per camins d’orenetes.



Més enllà d’horitzons on viuen oceans
I exòtiques princeses I peixos dels vells tròpics,
Els illots de coral I els tresors més exòtics,
Hi vaig perdre, fa temps, impossibles amants.



El seitó, fresc, de plata, a una vella paella,
Converteix el seu regne en menges del país,
I una sentor de peix i de copes d’anís
Recull el reflex nou d’una perduda estrella.



A la casa estimada de la meva badia,
On es torna un miratge l’emboirat horitzó,
El so malaguanyat d’algun acordió
Escampa una cançó i un bri de melangia.



Res no és, res no serà, el mar de la mentida
Tot ho acull al seu fons, de naufragis curull.
Els pescadors coneixen la traïció de l’escull
Quan menen, innocents, les barques de la vida.



Badia del dolor i del goig fugisser,
Oberta al mar del món, tan feble i desitjat,
Et contemplo impotent, des de dalt del terrat
De la casa que mai no he tingut ni tindré.

Júlia Costa. Poemes inèdits (publicat a relatsencatalà.com)

6.10.10

Viatgem, que són dos dies: dècima viatgera




VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES

Quan jo n’era petita
passava estius resignats
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.

Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa molt convenient
i tirem fotografies
fixant uns minuts i dies
que ens retraten somrient.

Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.

En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
d’aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.

Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem als vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!

La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.

I quan aquest bon pagès,
esdevé veí del barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.

Júlia Costa. Poemes inèdits