FINAL DE NOVEMBRE

Per camins d'incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s'esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira
de Nadal, tot s'avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l'atur.

Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d'altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d'un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d'un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.

Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m'expliquen
els saberuts d'avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d'aquest món tan absurd?

PEIXOS A L'AQUARI

Llisquen els peixos, desconeixen límits,
no saben que no són a l'oceà,
que tan sols neden entre els decorats
de l'aquari d'un museu modern.

Els dibuixem mentre els minuts s'escolen
en aquest mar tan limitat on suren
els vells records i les paraules tendres,
peixos perduts entre coralls de plàstic.

Potser són prou feliços. O inconscients.
Expliquen els etòlegs saberuts
i els filòsofs que pensen i mediten
que ells no poden saber que han de morir. 

Són tan bonics! Semblen de sucre candi,
de cristall de colors, se'ls transparenta
l'espina que sosté el seu cos tan fràgil
però més àgil que el meu, entre les aigües.

Llisca el pinzell, sucat en l'aquarel·la
damunt del meu dibuix, massa maldestre,
i ells s'esmunyen, gentils, entre les roques
d'un fons marí que sembla ben real.

EL MEU MAL NO VOL SOROLL

El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d'armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll
ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla
poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:
el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge
em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,
l'experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.

No em jutgeu sense pietat
si els himnes ja no em fan peça,
si m'amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 
que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies
ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.

El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S'abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,
malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l'eixida.


Júlia Costa
Poemes inèdits, 2017

EL RIU

No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d'escassedat i deixadesa.

L'Ebre té avui la llum d'un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n'ha sabut el tast
i els perills i n'ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.

Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d'un bàndols o de l'altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d'un passat que no hauran de patir mai.

He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l'enllotada bassa,
orenetes d'avui, que s'empassaven
els insectes daurats de vida efímera.

Les criatures juguen i s'encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s'ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2017

NOSTÀLGIES ESTIVALS

L'estiu té solituds i fins i tot
sento l'absència dels qui ja són morts
amb més intensitat que quan l'hivern
escampa l'escalfor de tantes festes
al meu entorn.

L'estiu és un final, la vida passa
entre la xafogor de la ciutat
i les platges on sembla que un mar fràgil
s'empassi navegants i nedadors
en l'anònim conjunt que conformem
els éssers vius, damunt la sorra tendra.

A muntanya és encara més palesa
aquesta solitud. A poc a poc
s'escurcen ja les tardes. Els camins
semblen perdre's al fons dels horitzons
en el no res del mar de les distàncies.

Deu ser l'edat, em dic. Però m'enganyo,
ja quan era petita, quan la vida
estenia misteris davant meu
i tantes existències imprevistes,
sentia, com avui, de tant en tant,
a l'estiu, sota el sol tan inclement,
una mena d'enyor desesperat
que congriava tristors inexplicables
que irritaven, recordo, a la gent gran
del meu entorn, car no les entenien.

Tornarà la tardor, serem més grans,
la fresca forjarà seguretats
i ganes de sortir a escampar la boira
sense aquestes frescors artificials
que ens aclaparen i que fan que estiguin
les finestres tancades, soterrats
al cau dels somnis fets de migdiades.

La gent, per oblidar les solituds,
viatja i es distreu. I quan acaba
el viatge, t'ensenya, melangiosa,
un munt inútil de fotografies
i filmacions. Inútil esperança
de fer eterns els minuts que han esberlat
cercant qui sap quins móns sense sentit.



Imatges i paraules, poèmes inèdits, Júlia Costa, 2017

RUNES POC VALORADES PELS EXPERTS

Las runes d'unes cases decadents

conformen un paisatge de teatre

i al fons, uns quants pintors contemporanis

poc cotitzats i amb poques ambicions

hi han pintat un mural decoratiu.

Com que no són romanes ni romàniques,

ni ens evoquen revoltes arrauxades,

les pedres no desvetllen inquietuds

de saberuts historiadors fatxendes,

ni de veïns amants d'això que en diuen

avui 'memòria històrica', memòria

que s'adapta ben bé com plastilina

al que convé que recordem, encara

que ni tan sols hagués esdevingut

en cap moment, al menys com ens ho expliquen.

Aquí hi havia un edifici rònec,

una escola de pobres i, qui sap

quines altres misèries s'hi aplegaven.

Costa molt  de passar de vell a antic

i  ser ben valorat per als ser-ciències.

Si jo manés, ho deixaria així,

finestres que no tenen cap mirada

i aquests colors al fons, que en el futur

seran, potser, art de culte vanguardista.

Júlia Costa, Imatges i paraules, poemes inèdits

EL NOM NO FA LA COSA

Júlia em dic i Júlia em deia

i era nom poc apreciat,

al llarg de la meva vida

poques Júlies m'he trobat.

Però com que la moda mana

fa uns vint anys, si fa no fa,

el meu nom va fer fortuna

i ara moltes Júlies hi ha.

Abans deien que tenia

nom de vella, ara ja no,

ara ja a tothom li plau

aquest nom tan rebufó.

Jo volia dir-me Rosa,

és un nom que ja no agrada,

¿què hi ha més bell que una rosa

tan bonica i perfumada?

Els gustos sempre canvien,

i, ves, toca el nom que toca,

ja n'he vist de tots colors

i ara el meu fins fa patxoca,

Però quan vaig pel carrer

i escolto avis mainaders

que acomboien noves Júlies

em sap greu, no hi puc fer més.

Avui, dia de la santa,

santa Rita el comparteix,

santa Rita fa impossibles,

i jo no puc fer el mateix.

Així doncs, em felicito,

els sants no són com abans,

portem el nom que portem

i al capdavall ens fem grans.

I és que el nom no fa la cosa,

i a Romeu va dir Julieta

que si s'hagués dit Pepito

li hagués fet igual l'aleta.

Va ser el nom d'una pobra àvia

morta jove i poc feliç,

no la vaig poder conèixer

i va viure un temps molt trist.

Jo no em queixo de la vida,

he viscut uns anys millors,

només tenim un temps nostre,

ningú no en pot tenir dos.

I aquí acabo aquest dilluns

un poema fet a raig

amb el qual em felicito

aquest vint-i-dos de maig,

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017